divendres, 3 de febrer del 2012

Aquell rector de la Móra



Aquell rector de La Móra (Tagamanent)

      Abans de parlar d’aquell rector de la Móra, cal mirar una mica enrere per tal de situar l’ambient social i econòmic d’aquells temps.
      Havia passat l’època coneguda com “la febre d’or” quan, a Barcelona especialment, la prosperitat industrial i l’especulació borsària augmentaven dia a dia i la indústria del cotó creixia i produïa més que mai. L’expansió econòmica i cert benestar social —després del tancament de caixes de 1866— havien tornat a fluir a casa nostra.
      Narcís Oller ho relata així en el seu llibre: «La febre d’or creixia a Barcelona més i més. Tots els diners arraconats eixien dels amagatalls on la prudència els havia tinguts presoners i rodolaven esbojarrats de mà en mà. Una volta més havia sonat el clarí que desvetlla la cobdícia dels humils i obre, de tant en tant, aqueixes grans croades per a la conquesta del vedell d’or, en cerca del qual tants deixen la pell.»[1]
      Mentre a França la fil·loxera[2] destruïa les vinyes, Catalunya exportava el vi dels seus ceps encara sans i la xarxa del ferrocarril s’anava escampant. El 1875 ja es podia anar de Vic a Barcelona amb aquest mitjà de transport, cosa que volia dir que, per als pagesos de la vall del Congost i la del Montseny de ponent, agafar el tren a l’estació dita d’Aiguafreda i baixar al mercat de Granollers per tal de poder vendre, comprar o intercanviar els productes del camp era una tasca molt més senzilla i còmoda que abans.
      La nostra història, però, comença uns anys després, concretament l’any 1885. Feia deu anys que havia acabat la tercera guerra carlina. Aquell any es va presentar el Memorial de Greuges a Alfons XII amb l’objectiu de defensar, davant el monarca espanyol, el dret civil català amenaçat pels projectes del govern de torn. Allò significà un èxit per al naixent moviment catalanista a través del Centre Català, que propicià la fundació del Centre Escolar Catalanista que més endavant donaria pas a la Lliga de Catalunya i, uns anys després, a la Unió Catalanista; d’aquesta manera s’amplià i es consolidà un nou moviment catalanista que es convertí en un gran moviment social. A finals d’aquell mateix any 1885 moria el rei d’Espanya Alfons XII, i la seva dona, Maria Cristina, assumia la tutela de la nació com a reina regent.
      Aquell any va significar també l’inici d’una greu crisi industrial i, de retruc, econòmica. Aquest canvi passà factura a l’especulació borsària dels darrers anys; més d’una dotzena de bancs van fer fallida, i així va acabar aquella “febre d’or”. A les crisis industrial i financera havia de sumar-s’hi la crisi agrària. La fil·loxera, que aconseguí travessar els Pirineus, ja feia dies que havia fet estralls a les vinyes catalanes i en la vida dels pagesos. Mentre a França s’havien arrencat els ceps vells i replantat peus americans, al nostre camp, que ja havia patit la gran crisi dels cereals, aquell nou problema enfonsà encara més l’agricultura, i això propicià que els propietaris donessin per extingits els contractes de rabassa morta.[3] A conseqüència de tot plegat van sorgir la primera Unió de Rabassaires i un conflicte obert entre parcers i propietaris de les terres. Per acabar-ho d’adobar, l’any 1885 hi hagué una epidèmia de còlera a Barcelona i la seva àrea d’influència.
      Les masies d’aquestes contrades nostres no quedaren pas al marge d’aquests esdeveniments. Pel que fa al cultiu de la vinya al terme de Tagamanent, un estudi de Salvador Llovet explica: «Aquest fenomen de vinyes abandonades és fàcilment observable a la muntanya de Tagamanent, on el despoblament i el terreny pedregós han deixat evidents senyals de la pèrdua d’aquest cultiu.»[4] Cal tenir en compte que es calcula que les pèrdues ocasionades per la fil·loxera a Catalunya van ésser d’uns 350 milions de les antigues pessetes.
      Durant aquells anys, quasi tan dura com la vida dels pobres pagesos i pastors, aïllats a les masies al mig d’aquestes muntanyes, devia ser la vida dels capellans a les seves rectories rurals. Si bé els pagesos havien nascut en aquests entorns gairebé incomunicats, de terra inclinada i feixuc treball, sovint magre de fruits, els capellans destinats a alguna de les parròquies de tercera, migrada de recursos econòmics i vivint en unes rectories rònegues, sovint havien d’adaptar-se a un entorn natural dur i on la seva gent a vegades se’ls mostrava indiferent i, d’altres, fins i tot hostil. De totes maneres, la seva figura era quasi sempre respectada, no endebades deien que el capellà tenia la clau de la porta del cel. Ell era qui controlava les seves ànimes i també la seva carn... Ell era qui portava l’estadística dels naixements, els matrimonis i les defuncions, així com la del compliment pasqual, amb tot el que això significava pel que feia al control dels que vivien en la seva jurisdicció. Ell era també el que solia redactar les darreres voluntats en aquest món... Alguns, fins i tot, a causa del seu mal caràcter, eren temuts.
      Sigui com sigui, el cas que ens ocupa és el d’un d’aquests capellans de parròquia rural que, com veurem, preferí salvar la pell abans que exposar-se a ser un nou màrtir de l’església. Aquest home atuït de por deixà “penjada” la seva parròquia i els seus parroquians i marxà a cuita-corrents muntanya avall.
      Parlem de mossèn Pere Riera, que va fer de rector en una de tantes parròquies muntanyenques del bisbat de Vic, concretament a la de la Móra, al terme de Tagamanent, molt a prop del pla de la Calma. L’església, de final del segle XI o primeria del XII, està dedicada a sant Cebrià, i es troba situada a uns 960 metres d’altitud a la vesant vallesana o ponentina del Montseny. La seva demarcació parroquial en aquella època constava d’una desena de cases i una vuitantena d’ànimes.     
      Una guia del bisbat de Vic, confeccionada 45 anys després dels fets que s’expliquen aquí, fa aquesta descripció de la Móra: «L’herba i brosta per pastura són els fruits que aquella pobra gent han de traduir en pa. Els pobres Rectors, o bé no’s poden moure de casa, o bé s’han de declarar dependents de la Figuera.»[5]
      Però reculem una mica abans de parlar d’aquell rector. Segons hem pogut saber,[6] el seu predecessor va ser mossèn Joan Vall-llobera, que havia estat nomenat rector de Sant Cebrià de la Móra el 3 d’octubre de 1878 i que s’hi va estar fins al 25 de setembre de 1885, moment en què el va substituir, com a regent, el nostre rector, que va acabar marxant, com podrem veure, a corre-cuita.
      Però, qui era aquell rector?
      Es tracta de mossèn Pere Riera i Serra, fill d’un teixidor de lli, que havia nascut a Sant Julià de Vilatorta el maig de l’any 1839. Una vegada ordenat, el 1863, va fer de mestre a Sant Martí de Centelles, d’on al cap d’un any i escaig es va haver de retirar per malaltia. El 1877, sembla que ja recuperat, el trobem exercint de vicari, i també de mestre, a Aguilar. L’any 1881 és traslladat a Castellgalí, i el 1882, ara ja com a ecònom, arriba a Astor. L’any següent és regent a Cantonigròs i d’aquí marxa per anar, el 1884, a Ciuret. Finalment deixà aquelles terres per anar al Montseny, i arribà a la parròquia de Sant Cebrià de la Móra el 26 de setembre de 1885.[7]


Dues cartes de mossèn Pere[8]

      Vegem ara un parell de cartes que, davant els successos que van tenir lloc a la Móra, va enviar al bisbe de Vic.
      Transcrivim les cartes respectant-ne la sintaxi original, tot i que modifiquem lleugerament l’accentuació d’algunes paraules.

Exmo. é Ilmo. Sr. Obispo de Vich

Exmo. é Ilmo. Sr.: Ayer día 9 del corriente un niño de la parroquia que viene todos los [días] á recibir la enseñanza en esta rectoría dijo que había encontrado por el camino dos hombres á los que se juntó otro que salió del bosque preguntándole si el Rector y alguno otro vecino si tenían dinero y otras cosas importantes diciéndole que si decía nada le mataría; sin embargo á duras penas le dejaron continuar el camino. El niño vio en una mata una arma corta. La sirvienta á las 9 y cuarto salió á buscar un poco de leña á medio cuarto de la casa cerca de un torrente y camino del manso Figuera[9] y les salen tres hombres enmascarados que iban subiendo á escondidas, y le hacen varias preguntas si está el Sr. Rector, si la sirvienta está sola si tiene mozo, si en otra casa de la parroquia hay el amo ó estará al anochecer y si tiene dinero y le hacen enseñar la bolsa que comúnmente llevan las mujeres pendiente de la cintura por ver si llevaba cuartos y otras preguntas importunas diciéndole que si decía nada la matarían. La joven volvió á casa toda temblando pues desde que recibió el insulto que V. Exma. ya sabe nunca más ha gastado salud aunque se ha aliviado muchísimo. Ella misma desde casa los divisó alguna vez que estaban quietos durante el día y el vecino también vio por la mañana en otra parte aunque de lejos. Viendo todo esto di parte por la tarde á la autoridad.
A las 6 y cuarto estando estudiando, la sirvienta se fue á cerrar bien las ventanas porque nosotros y los vecinos estaban sobre el asunto, y ojo hablar afuera y escuchando vio los tres hombres y uno de ellos decía ahora metémonos en el pajar y después uno irá á la vecina casa para entretener y los otros se encastillarán por el balcón y si no podemos entrar así, daremos á la puerta pretestando entrar para tomar algún alimento haremos de las nuestras.
Oído todo esto fui inmediatamente á tocar á somatén y toqué unos tres cuartos seguidos y vinieron dos vecinos y una pareja de mozos de la Escuadra que se han quedado á dormir en la Rectoría y otra pareja en la otra casa de que había hablado los ladrones. Gracias á Dios no nos ha sucedido nada más pero algún tanto asustados.
Exmo. Sr. en esta Rectoría y en todas las demás que están solas necesita el Cura un mozo para hacerle compañía y el Cura tener valor para los casos de peligro. Mas ha de saber que la exigua dotación del Regente, al ser nulos los emolumentos parroquiales y el tener que pagar 36 pesetas de consumos le impiden el tener el mozo que le corresponde como también el valor necesario para los trances peligrosos siendo los vecinos esparramados que muchos aunque toquen la campana no pueden oírla.
De consiguiente si V. Exma. ve que puedo ser útil á la iglesia puede disponer; mas en cuanto á continuar en esta y en cualquier otra que sea sola no puedo convenir de otra manera me vería obligado á presentar la dimisión del destino y á retirarme del servicio.
Espero Exmo. Sr. se dignará contestar á la presente.

B. el A. de V. Exmo.
Pedro Riera, Pbro.

S. Cipriano de la Mora 10 de Diciembre de 1885
__________________

      Al cap d’un parell de dies, aquell capellà espantat torna a escriure al seu prelat per fer-li saber que la situació ha empitjorat.


Exmo. é Ilmo. Sr. Obispo de Vich

Exmo. é Ilmo.: Ayer á las 6 de la noche poco mas ó menos haciendo vigilar la criada por la ventana de la sala y detrás del vidrio vio pasar por delante de la casa un hombre al parecer con máscara y con arma en dirección hacia el huerto; luego me avisó que estaba estudiando y fue á tocar á somatén y echar la campana al vuelo para que pudiera apercibirse de ello el vecindario, mientras que la criada vigilando vio pasar por delante de la casa dos hombres al parecer con máscara y con arma y luego otro tras ellos y todos venían de la parte del huerto y como el último no sabía saltar el margen de la era diciendo que no veía, los otros dijeron que se trajera lo que llevaba en la cara; todo esto lo escuchaba la criada tras el vidrio. Con esto y lo que sucedió la noche del miércoles al jueves me hacen presumir que tengo la vida expuesta. Con el toque de la campana no vinieron sino dos hombres de la casa vecina y el uno se quedó á hacerme compañía.
No siendo yo valeroso para semejantes trances estoy resuelto á dejar la Regencia de la Mora y espero que á vuelta de correo me dará la orden de marchar de la Mora pues prefiero conservar la vida antes que todos los méritos que pueda adquirir.

S. Afmo. S. S. q. B. el A. de V. Exma. Ilma.
Pedro Riera, Pbro.

Mora 12 de Diciembre de 1885
P.D.: Hoy mismo he dado cuenta á la Autoridad.
___________________

      I així ho va fer mossèn Pere. Aquell rector de la Móra abandonà el seu lloc, segons ell, per conservar la vida i abans d’adquirir no se sap quins mèrits.
      Pensem que aquestes muntanyes del nostre Montseny han estat, al llarg de la història, un dels indrets triats per bandolers i altres lladres de camins —sobretot en temps de més calamitats socials i en les èpoques en què les crisis econòmiques feien estralls en els més desafavorits—, com també durant els enfrontaments entre diferents bàndols polítics, com per exemple durant les guerres, en especial durant la darrera guerra carlina (1872-1875), en la qual es produí la famosa matança de liberals a Collformic; fins i tot anys després d’acabades “oficialment” les guerres, les escaramusses i les lluites sovintejaven pel terme de la Móra i el pla de la Calma.[10]       
      Però, què va ser del nostre rector després d’aquells fets?
      Hem trobat registrada la carta de resposta del bisbe de Vic, que era Josep Morgades i Gili. Aquesta carta porta la data del dia 19 de desembre d’aquell any i comunica «al Regente de la Mora que pasa de Vicario á Igualada».[11]
      Un altre capellà, mossèn Narcís Sala i Prat, que curiosament s’estava a Igualada, va ocupar el lloc de regent de la Móra, on es va estar des del 29 de desembre de 1885 fins al 30 de juny de 1887.
      Després dels fets que van tenir lloc al voltant de la rectoria de la Móra, del 10 al 12 de desembre de 1885, mossèn Pere va viatjar el dia 29 cap a Igualada per fer de vicari a l’església de Santa Maria. Aquell destí, però, tampoc no va ser pas definitiu ni durador, ja que des de la capital de l’Anoia tornà a marxar cap a una altra destinació: aquesta vegada, a la parròquia d’Olost la tardor de 1887.
      Aquí no acaba pas el periple d’aquell rector mancat, segons les seves pròpies paraules, de valentia, ja que el 30 de desembre següent se’l deixa cessant (per voluntat pròpia o per salut?) i se li permet que es retiri interinament al seu poble, Sant Julià de Vilatorta, on va poder conservar la vida fins que finalment entregà la seva ànima al Creador el 28 de juliol de l’any 1908.[12]   
_____________________
 

Publicat a Tagamanent. Butlletí de l'Associació d'Amics de Tagamanent n. 58, agost de 2007.

[1] Oller, Narcís. La febre d’or (2 vol.). Edicions 62 i la Caixa, 1980.
[2] Malaltia provocada a les vinyes per un insecte, la fil·loxera, provinent d’Amèrica del nord i introduït accidentalment a Europa l’any 1865. Per tal d’eliminar la plaga, va caldre arrencar tots els ceps i replantar les vinyes amb ceps americans, que eren resistents a l’insecte, empeltats amb soques del país.
[3] Rabassa: part d’una soca d’on surten les arrels. El contracte de rabassa morta era un contracte de conreu emfitèutic (relatiu a un bé cedit) pel qual el propietari cedia al conreador, o rabassaire, un tros de terra per conrear-hi vinya a canvi d’una renda, en fruit o diner, pel temps que visquessin els primers ceps. El contracte s’extingia al cap de cinquanta anys de la concessió, si no s’havia fixat expressament un altre termini, o quan es morien les dues terceres parts dels ceps plantats.
El contracte de rabassa morta tenia caràcter perpetu, amb l’obligació de destinar el terreny dos anys al conreu de blat, un cop arrencats els ceps morts i abans de replantar-hi ceps nous.
[4] Llovet, Salvador. El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers, 1990. La primera edició és de l’any 1947.
[5] Corbella, Ramon. “Guia del Bisbat de Vic”, Gazeta de Vich, núm. 3822, 3 gener de 1931.
[6] Gràcies a informació extreta de l’Estadística biogràfica dels clergues de la diòcesi, que es conserva  l’Arxiu de la Cúria del bisbat de Vic.
[7] Estadística biogràfica dels clergues de la diòcesi, vol. I, pàg. 411. Arxiu de la Cúria del bisbat de Vic.
[8] Aquestes cartes es troben a la documentació parroquial de Sant Cebrià de la Móra. Arxiu de la Cúria del bisbat de Vic.
[9] La masia de la Figuera, segurament la casa més emblemàtica del terme de la Móra, era aleshores propietat de Josefa Godayol i Verdaguer, més coneguda com l’àvia Pepa de la Figuera, que hi anà a viure aquell mateix any. 
[10] Vegeu l’article Uns fets del Nadal de 1842 al terme de la Móra, publicat en el butlletí núm. 56 de desembre de 2006, pàg. 34-38.
[11] Copiador d’oficis eclesiàstics (1882-1901). Arxiu de la Cúria del bisbat de Vic.
[12] Dades extretes de l’Estadística biogràfica dels clergues de la diòcesi, vol. I. Arxiu de la Cúria del bisbat de Vic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Puig Antich i Mataró en...

  Miguel Guillén Burguillos 2 de març de 2024 (10:42 CET)  CAPGRÒS https://www.capgros.com/ Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del...