L’Orfeó de Seva

L'Orfeó de Seva (Osona)

     L’Orfeó de Seva —que en la seva constitució és anomenat Orfeó de la falda del Montseny— va ser fundat a final de l’any 1904. L’article 1 dels seus estatuts diu: «L’Orfeó de la falda del Montseny és una associació que té per objecte lo foment de l’art del cant catòlic i la honesta diversió dels seus socis.» La llengua catalana havia de presidir tots els seus actes i escrits, salvant la correspondència oficial.

     En aquella època era bastant normal que aquest tipus d’entitats naixessin a redós de l’església local o d’organitzacions catòliques i estiguessin formades exclusivament per homes. El rector de cada poble era qui controlava el repertori i les actuacions, així com la vida social de l’entitat i la moral dels seus components. Es pot dir que era el rector, autoritat espiritual i sobretot moral dels pobles, qui finalment “tallava el bacallà” durant la vida de l’entitat.

     Els socis honoraris eren Antoni Montanyà, Jaume Portet, Esteve Figueroles, Joaquim Pineda, Josep Molins, Josep Bagués, Pere Portet, Mn. Martí Sanglas i Mn. Josep Ruaix, a més del president honorari, Mn. Miquel Soler, rector de Seva. Dos dels benefactors principals eren Alexandre M. Pons i Josep Nuri.

     El dia 30 d’octubre de 1904 va tenir lloc la primera trobada dels cantaires amb el director, que va provar les veus. Pocs dies més tard, el 6 de novembre, tots els socis fundadors van elegir la Junta i es distribuïren els càrrecs.

Estendart de l'Orfeó

      Els primers estatuts es van elaborar el 13 de novembre de 1904. Aleshores l’Orfeó tenia 62 socis, entre els quals hi havia els membres de la Junta, que estava formada per Joan Rovira (president), Antoni Parés (secretari) i Josep Clavell (tresorer), a més de Jaume Ginesta, Adjutori Arumí, Lluís Aguilar, Jaume Vilasis i Josep Cuadrada.

     Al cap d’un any, els socis eren 79, dels quals 53 feien de pagès —segons deien. No tots els socis eren de Seva, atès que, en la relació dels membres d’aquella entitat, n’hi figuren 15 que són del Brull. Pagaven una quota de 25 cèntims a la setmana. També hi havia inscrits 13 nois, menors d’edat, que no abonaven cap quota.

     Les llistes de socis d’altres anys ens informen que el nombre d’aquests oscil·la d’un any a l’altre, amb una mitjana de 48 socis estables aproximadament. La seu de l’Orfeó estava situada al Centre Catòlic del poble, on tenien llogada una sala per als assajos que els costava 50 cèntims al mes.

     L’entitat disposava un fons de socors per als socis que caiguessin malalts, el quals cobraven cada setmana 20 pessetes, amb un màxim de 60 pessetes. També existia un acord amb les farmàcies de Taradell i Tona per adquirir-hi les medecines necessàries.

     Els dies 22 i 23 d’abril —Pasqua de 1905—, l’Orfeó va fer la primera sortida i va regalar a les autoritats i els propietaris de Seva les cançons acabades de polir. El dia 22 d’abril de 1906, els orfeonistes es van desplaçar a la població veïna de Tona amb la finalitat de cantar-hi convidats per la societat Dàlia Tonense.

     Però va ser el diumenge 29 de juliol de l’any 1906 quan l’Orfeó de Seva va fer una gran festa. Es tractava de rebre un regal molt especial: el seu estendard. La senyera, distintiu de la nova societat coral, seria lluïda arreu i els donaria personalitat.

     Aquell esplèndid diumenge, els membres de l’Orfeó de Seva pujaren al Brull per assistir a la benedicció i el lliurament de la seva senyera. L’acte es va fer a Casademunt, propietat de don Alexandre Maria Pons i Serra, que era diputat a Corts pel districte de Castellterçol. La bandera l’havia brodada la seva filla Dolors.

     A l’acte hi assistiren, a més dels propietaris de l’edifici i llurs amics, nombroses persones entre socis i protectors de l’Orfeó, familiars i veïns, així com el clero de Seva, del Brull i d’alguns membres vinguts de Vic.

     La festa va començar amb la benedicció de la nova ensenya —una verdadera obra d’art d’estil modernista— per part del canonge Jaume Collell, que, tot seguit, lliurà el distintiu al director de l’Orfeó.

El poble de Seva

     Després, a l’església del Sagrat Cor d’aquella casa, es cantà la missa Te Deum Laudamus, de Perosi. Jaume Collell fou l’encarregat de fer el panegíric corresponent, en què, entre altres reflexions, batejà aquella església amb el nom de “basílica rural del Sagrat Cor”. Un cop acabada la cerimònia, va començar l’acostumat dinar de germanor, ofert pel protector del nou Orfeó, Alexandre M. Pons, que va presidir la taula on seien els orfeonistes i altres convidats.

     Cal dir que tots els cantants de l’Orfeó de Seva van voler obsequiar el benefactor amb un àlbum amb les signatures de tots ells com a mostra d’agraïment per haver-los regalat la nova ensenya.

     Després de les postres i la inevitable sobretaula, els cantaires, dirigits pel vigatà Jacint Sala, entonaren, entre d’altres, les cançons La filadora, Somni d’un infant, Los bremadors i Los pescadors.

     L’acte va acabar com «un gran aplec, una festa típica semblant a les del poble suís, presidint-la enmig del gran prat, que forma com la terrassa de Casademunt, la gran bandera catalana que desplegava a l’oneig de la marinada sos simpàtics colors».
_________________

Publicat a El 9 Nou el 12 d'octubre de 2009.