Estances de febre (III part)
El Brull-Hotel
 |
| Publicitat del Brull-Hotel |
A causa de la creixent afluència de gent per aquelles contrades montsenyenques i, sobretot, dels que sovint pujaven al Brull per visitar i estar a prop dels seus familiars i amics interns al sanatori del Montseny, es va inaugurar un hotel.
Aquest equipament va ser construït i fundat per Josep Crivillé i Ciurana,[1] un paleta de Seva que havia comprat el terreny a Ignasi Pons i Bofill, propietari també aleshores de Casademunt. L’escriptura ens revela que la compra es va efectuar el dia 22 de novembre de 1932, davant el notari de Barcelona Guillermo Alcover.
L’Hotel, que es batejà amb el nom de “Brull-Hotel”, disposava de trenta habitacions, de les quals deu eren ocupades per la família Crivillé i el servei de l’hotel, i la resta, pels estadants.
Segons diu la publicitat editada per l’hotel, l’establiment estava especialitzat en persones convalescents. Situat a 800 metres sobre el nivell del mar, distava 70 quilòmetres de Barcelona i sis de l’estació de tren de Balenyà. Disposava d’un automòbil que combinava les sortides i les arribades amb l’horari del tren de Barcelona. Tenia garatge propi. Les habitacions estaven proveïdes d’aigua freda i calenta. Els preus de la pensió completa oscil·laven entre 10, 12 i 13 pessetes. El menjar que s’oferia era casolà. La direcció de l’hotel tenia un representant al carrer de Balmes de Barcelona.
Aquelles antigues vint habitacions que havien servit per acollir gent de pas es van haver d’habilitar, més endavant, per raó de l’increment d’afectats de tuberculosi, per acollir els malalts menys greus i amb menys possibilitats econòmiques enviats pel sanatori del Montseny. En cas que la seva salut empitjorés, alguns haurien de retornar al sanatori.
I és que, com explica l’historiador Antoni Pladevall: «L’augment de la tuberculosi pulmonar al final de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra van fer que la família Crivillé,[2] d’acord amb la direcció del sanatori de Casademunt, i amb el seu mateix quadre mèdic, s’admetessin malalts menys greus...»[3]
 |
| Empleades del Brull-Hotel |
Segons el padró municipal de l’any 1936, al Brull-Hotel hi vivien trenta-una persones (vint homes i onze dones), de les quals vint-i-una hi figuren com a internes (setze homes i cinc dones). A més hi havien quatre empleades. També hi consten sis persones membres de la família Crivillé.
Entre les dones que hi treballaven hi havia Dolors Estragés i Clapés, que es casaria amb en Florenci Crivillé i Ciurana.
Més tard, un cop la tuberculosi va deixar de ser una malaltia incurable, el Brull-Hotel —o “l’hotel” o “el xalet”, com se solia dir col·loquialment— va reconvertir altra vegada les seves habitacions i l’establiment va evolucionar cap una espècie de casa rural, amb dret a cuina, on es llogaven habitacions a famílies que volien estiuejar al poble.
L’any 1958 l’hotel va tancar definitivament i, com el sanatori, fou venut a les monges de Jesús i Maria, de Barcelona.
Metges
A continuació anotem els noms d’alguns dels metges que van tenir relació amb el sanatori del Montseny. No ens ha estat possible conèixer els anys en què hi va treballar cadascun. Cal dir que algunes persones del Brull o de Seva, si es trobaven malament, eren visitades per metges del sanatori.
* Dr. Lluís Rosal i Catarineu (Barcelona,1901-1969). Doctorat en medicina i cirurgia per la Universitat de Madrid. Fundador, juntament amb el Dr. Josep Reventós, del sanatori del Montseny, a més de ser-ne el director. Va ser cap del Servei de Tisiologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.
Durant la Guerra Civil va marxar cap a l’Espanya franquista. L’any 1951 va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va ocupar el càrrec de tinent d’alcalde delegat de transports, des d’on va impulsar la renovació dels transports públics i la modernització del parc zoològic. A causa dels càrrecs que tenia a l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, es va retirar del sanatori del Montseny. Va morir a Barcelona a l’edat de 68 anys.
* Dr. Josep Reventós i Farrerons (Barcelona, 1901-El Brull, 1956). Es va llicenciar l’any 1927. Va viure un temps a Estrasburg per tal d’ampliar estudis. Va ser cap del dispensari de l’aparell respiratori de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Quan Lluís Rosal es va retirar de la regència del sanatori del Montseny per raó de les feines al consistori de Barcelona, va ser Pep Reventós qui el substituí en aquella funció. En els Anuaris Mèdics, hi consta que l’any 1947 era director del sanatori.
Era cosí del Dr. Cinto Reventós i amic, des de l’època de la Universitat, de Lluís Rosal. És autor, entre altres títols, de l’estudi Atletisme i tuberculosi (1935).
Va viure al Brull —si bé tenia el domicili a la Diagonal de Barcelona— amb la seva dona, Rosa Soler i Carbonell. Aquí va néixer una de les seves filles.
Surt a l’auca del sanatori feta per l’interna Núria de Cabanyes.
El Dr. Josep Reventós va morir a l’edat de 55 anys víctima d’una hemorràgia cerebral. La mort tingué lloc el dia 9 d’abril de 1956 a la casa que ocupava dins el complex del sanatori. Va ser enterrat al cementiri de la parròquia de Sant Martí.
Segons el Dr. Jacint Reventós i Conti: «Pep Reventós, cosí molt més jove de Cinto Reventós, fou un home d’una jovialitat extraordinària. Estava dotat de gran humanitat, però, a més, d’un sentit comú barrejat amb un humor considerables, la qual cosa significava que també posseïa un gran sentit clínic.»[4]
* Dr. Jacint Reventós i Bordoy (Barcelona, 1883-1968). Conegut també com el doctor Cinto Reventós, va ser sens dubte un dels tisiòlegs més importants de Catalunya i formà molts especialistes en aquesta matèria. Es va llicenciar el 1904. L’any 1907 va dirigir un sanatori juntament amb els doctors Sayé i Darder. Cap a l’any 1910 va anar a Suïssa per conèixer de primera mà i estudiar el funcionament dels sanatoris antituberculosos. Com ja hem indicat, el 1913 va cofundar un sanatori al Lluçanès. Autor, entre molts altres títols, de El pneumotòrax artificial (1920). Fou membre fundador de la Societat de Tisiologia de Barcelona i un dels fundadors, el 1926, de l’Institut Policlínic de Barcelona —que més tard seria la Clínica Plató.
Durant la Guerra Civil va abandonar Catalunya per passar a l’Espanya dita “nacional”, on fou director de l’Hospital Militar de Salamanca. Acabada la guerra va dirigí el pavelló d’Infecciosos de l’Hospital Militar de Barcelona (1939-1943).
El doctor Cinto Reventós va tenir molta relació amb el sanatori del Montseny, centre on va enviar molts dels malalts que atenia a la seva consulta particular de Barcelona. Un cop al mes pujava al Brull, on passava visita als malalts amb el seu cosí, el Dr. Pep Reventós, i amb el Dr. Llobet. També aprofitava l’ocasió per visitar els malalts de l’anomenat “xalet”, nom amb què es coneixia el Brull-Hotel, que hostatjava els malalts que pagaven menys i no tenien una atenció mèdica continuada. Solia pujar el dissabte i s’hi estava fins al diumenge havent dinat, i sempre que podia feia una passejada pel Brull.
 |
| Dr. Coll i Rovira |
* Dr. Pascual Baringo Alcolea (?). Sabem, per testimonis orals, que aquest metge va treballar al Brull, però no hem trobat més dades.
* Dr. Josep M. Torres i Llorella (Girona, 1901-Barcelona,1999). Segons ens va explicar la filla de Joaquim Serra i Corominas, a la primeria dels anys cinquanta era el metge que s’estava fix al sanatori.
* Dr. Enric Bieto Reiman (Moscou, 1911-Barcelona, 1962). Va néixer a Moscou (el pare era natural de Reus i la mare d’Odessa). Es va llicenciar l’any 1934 a Barcelona. Va ser alumne del Dr. Cinto Reventós. Durant la guerra va ser tinent metge (XVIII Cos d’Exèrcit, Prefectura de Sanitat). El desembre de 1936 figura a la llista de malalts ingressats al sanatori, però ignorem si es tracta d’un error en la inscripció. Surt a l’auca feta per Núria de Cabanyes.
És autor del treball Diagnóstico precoz del càncer bronco-pulmonar.[5]
* Dr. Ferran Miquel i Domingo (Valls, 1905-Santa Coloma de Gramenet, 1951). Llicenciat el 1931. Al començament de la Guerra Civil va ser director del sanatori Màxim Gorki (Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma). L’any 1938 era director del sanatori del Montseny. En una publicació s’afirma que aquell any era director del «sanatori de les Agudes»; suposem que volien referir-se al sanatori del Montseny. Durant anys va ser metge resident. Cap al 1945 va passar a ser director de l’Hospital de l’Esperit Sant.
* Dr. Antoni Rallo Tomàs (Tortosa, 1903-Mèxic DF, 1999). Llicenciat l’any 1926. Especialista en pneumologia. L’any 1934 era metge al sanatori del Montseny. En esclatar la Guerra Civil va ser membre del Consell de Sanitat de Guerra per ERC i cap de dels serveis sanitaris de la costa i d’Estat Major. Va dirigir la Clínica Militar núm. 5, a Santa Coloma de Farners. Fou nomenat capità metge del Cos de Seguretat de Catalunya. L’any 1942 s’exilià a Mèxic, on treballà en un hospital per a tuberculosos i on va ser cap de pneumologia de l’Hospital de Beneficència Espanyola fins a l’any 1950.
* Dr. Francesc Llobet i Vendrell (Barcelona, 1921-2000). Llicenciat l’any 1944. Pneumòleg. Sabem que durant un temps va ser el metge resident del sanatori del Montseny.
* Dr. Josep Turell i Gumà (Barcelona, 1914-1989). Llicenciat el 1940. Va estar al sanatori del Montseny fins que van tancar aquest centre.
* Dr. Joan Vilalta i Samsó (Igualada, 1905-1985). Es va llicenciar en medicina el 1929. Va fer de metge de guàrdia.
Estadístiques
La informació sobre la mortalitat al sanatori del Montseny i al Brull-Hotel, d’acord amb les dades recollides dels llibres d’òbits de la parròquia de Sant Martí i dels llibres de defuncions del Registre civil de l’Ajuntament del Brull, és la que exposarem a continuació.
Cal tenir clar, però, que els resultats, tant pel que fa a les estades com als tractaments aplicats en aquell sanatori, no eren pas pitjors ni millors que els que s’aplicaven en altres centres especialitzats durant aquella època.
També volem fer notar que, si bé aquí exposem el nombre de morts que hi va haver als dos establiments que van acollir malalts —en el cas del Brull-Hotel durant un temps més curt que al sanatori, i amb menys pacients—, ens hauria agradat fer constar també la quantitat de persones ingressades i certificar el nombre d‘aquells que van ser donats d’alta un cop guarits o, si més no, amb la malaltia controlada. Tanmateix, ha estat del tot impossible dur a terme aquesta tasca per la manca de documentació, tal com hem exposat al començament d’aquest treball.
Sanatori del Montseny: 135 persones mortes.
Brull-Hotel: 46 persones mortes.
Total de morts al Brull, segons les xifres oficials, entre els anys 1931 i 1956: 181 persones.
Per grups d’edat, veiem que es tracta de persones d’edats compreses entre 21 i 30 anys, seguides de les de 31 a 40 anys, les que tenen la incidència de mortalitat més alta.
Per sexes, veiem que els homes morts representen una mica més del doble que les dones.
Per períodes, la postguerra és el moment en què el nombre de defuncions creix més.
S’ha de tenir en compte que les xifres de mortalitat no són sempre exactes, en termes generals. Això es deu a possibles errors de diagnòstic o a l’ocultació de dades per part de les famílies (per tractar-se d’una malaltia estigmatitzada i, doncs, molt mal vista socialment).[6]
De totes maneres, nosaltres hem partit de les dades consignades en els llibres referits i, en especial, en el lloc on es van produir les defuncions.
«La mortalitat que tenien aquests centres no era publicada, però és conegut que les tuberculosis cavitades agudes febrils i actives tenien una mortalitat entorn el 70%. Alguns sanatoris adoptaven subterfugis, com per exemple no acceptar malalts molt avançats o donar-los d’alta quan veien que no curarien.»[7]
Si bé quasi tots els que van morir en aquelles estances de febre van ser sepultats al cementiri del poble, en altres casos, a causa de la voluntat dels familiars, els cossos foren traslladats als llocs de naixement corresponents o al lloc de residència habitual. A vegades també comptava la disponibilitat econòmica de les famílies, ja que un trasllat no era pas una despesa accessible per a tothom.
Per aquestes raons, qui cerqui algun avantpassat seu mort als sanatoris del Brull —sovint s’acosten fins al despatx parroquial per buscar en els llibres d’òbits familiars o amics— potser no en trobarà cap referència. Com hem dit, algunes persones van ser portades als seus llocs de procedència, i aquestes no figuren en el llibre d’òbits de l’església, però sí en el Registre civil.
Cal tenir en compte que alguns, per les seves creences, no volien passar per l’església, i que durant la Guerra Civil no es van fer anotacions en els llibres parroquials. Tanmateix, en alguns casos, després de la guerra, alguns familiars o el mateix rector van voler que en els registres de l’església hi constessin les persones que havien mort en temps de l’enfrontament armat.
Igualment, s’ha de recordar que no tothom que va haver d’ingressar en algun sanatori moria. Alguns dels que tornaven a casa potser requeien i eren ingressats en algun altre centre, sanatori o hospital. Diem això perquè hi ha persones que busquen algun familiar seu que va morir i, sabent que va estar al sanatori del Montseny, no el troben en els llibres de defuncions.
_____________________
_____________________
Publicat a Monografies
del Montseny n. 25, any 2010.
[1] Josep (Pepet) Crivillé i Ciurana (Borges del Camp, Tarragona, 1894-Seva, 1968). Estava casat amb Margarita Mas i Prat. El seu fill Josep (Seva, 1922-1998) continuà el negoci familiar.
[2] A l’hotel, a més dels dispesers, hi vivien en Josep Crivillé i Ciurana i la seva dona, Margarita Mas i Prat, amb els fills: Josep, Antoni i Maria. Durant la guerra hi naixeria un altre fill, en Blai.
[3] Pladevall i Font, Antoni. «El mas Casademunt del Brull. De mas a sanatori i a casa d’espiritualitat», pàg. 26.
[5] Publicat a l’Academia de Ciencias médicas. Libro de Actas del 75 Aniversario, pàg. 31-33.
[6] Segons l’estudi del Dr. Lluís Sayé, ja citat, a la primeria dels anys trenta del segle xx a Catalunya hi havia de 30.000 a 35.000 malalts de tuberculosi. Op. cit., pàg. 55.
[7] Comunicació que ens ha fet el Dr. Pere Miret.
Xavier, son molt interessants tots els escrits sobre el sanatòri del Brull i la tuberculòsi. Es una malaltia que sempre m’ha interesat, potser perquè està dotada d’una sèrie de significats que van mes enllà de si mateixa. Fa ja uns quants anys, vaig tenir l’opotunitat de visitar l’antic sanatòri de Torrebonica, a Terrassa, quan encara era un hospital, malgrat que no hi havia pacients. El vaig trobar deliciosament decadent i suposo que d’això ve, en part, el meu interès per la malaltia. D’això i, per suposat, de La Muntanya màgica, d’en Thomas Mann. Aquest es un llibre que il·lustra un tema que m’interessa molt: els dels significats socials i culturals de les malalties.
ResponEliminaDoncs com tu molt bé dius, la tuberculosi tenia una connotació negativa però el significat de la malaltia era diferent si el malalt era pobre o pertanyia a la classe social mes elitista que eren la gent rica i també els intel·lectuals.
Sempre hi ha hagut malalties que han tinguts significats especials; avui seria el cas del sida o el càncer com abans ho havia estat la pesta, la lepra o la pròpia tuberculosi. Moltes d’aquestes malalties tenien la connotació d’estigma, que es relaciona directament amb el concepte moral-religiós de pecat-culpa-càstig.
Però les connotacions no sempre han estat negatives ja que com et deia, en el cas de la tuberculosi, si el malat pertanyia a una classe social “alta”, la malaltia era una mena de símbol de espiritualitat. Aquesta idea va aparèixer durant el romanticisme en el que la malaltia atorgava als que la patien, un aura de sensibilitat, como si la salut fos quelcom banal i vulgar. El llibre d’en Mann es un bon exemple que parla de com el protagonista, Hans Castorp, que arriba com a visitant al sanatori, no es dota de coneixement i sensibilitat fins que no cau malalt. La novel.la es el paradigma del mite de la tuberculosi a través del qual la malaltia pot conferir a l’individu una sèrie de qualitats.
Chopin, Lord Byron, Margarita Gautier…son personatges de la realitat i la ficció als que la malaltia dotava de creativitat. La tuberculosi encarnava, d’aquesta manera, un excés de passió, contràriament a las víctimes del càncer, que en aquella època eren considerats individus poc apassionats i flegmàtics, com il·lustra Tolstoi en la seva novel.la “la mort de Iván Ilich”.
A banda del sanatori del Brull també n’hi havia un a Can Perapoch, prop de Campins?
Teresa Romanillos
Ho has clavat, Teresa.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari tan complet.
Només passant uns dies al sanatori de Davos, T. Mann podia fer un relat tan profund d'aquell microcosmos que era el sanatori. Fent parlar H.Castorp, Joachim, Settembrini, Chochat o el Dr. Behrens, el gran autor alemany ens ensenya un món desconegut d'una època finita i d'una classe social que res tenia a veure amb altres manifestacions d'una malaltia com la tuberculosi.
El Sanatori del Montseny, al Brull, o el de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja, si bé van ser uns establiments privats, res tenien a veure amb el que retrata tan bé Mann. I menys similituds encara amb el centres públics com Torrebonica, etc.
Ara estic recollint dades per a una segona part d'”Estances de febre”, sobre el sanatori del Brull. I tinc a punt un altre treball sobre el de Puig d'Olena. Tot aquest món dels sanatoris, el que va significar la tuberculosi i les conseqüències socials que va tenir, m'interessen molt. Abans d'ahir vaig entrevistar el Dr. Pere Miret, exdirector de Torrebonica.
Buscaré sobre el que em dius de Can Perapoch. Si tens alguna informació sobre tot plegat, ja saps que t'ho agrairé.
Xavier