dijous, 2 de febrer del 2012

Les nostres pintures murals romàniques II


Església i rectoria del Brull (Osona)
Les nostres pintures murals (II part)

«La casualitat, la pobresa de les esglésies rurals i l’esperit conservador, ha fet que Catalunya pugui presentar la més completa col·lecció de pintura romànica d’Europa» (Josep Gudiol)
 
     No hi ha dubte que una de les expressions de la història més nostrada és, precisament, l’art romànic.
     Com dèiem en el nostre escrit anterior, uns anys abans del descobriment de les pintures de Sant Sadurní d’Osormort, ja s’havien posat al descobert altres pintures murals en esglésies romàniques de la comarca, com les de Sant Martí Sescorts o la del Brull.
     Es pot dir que les pintures murals de l’església parroquial de Sant Martí del Brull, de la primera meitat del segle XII, també van ser descobertes per casualitat.
     Era l’hivern de l’any 1909 quan Joan Llongueras i Badia (1880-1953), conegut musicòleg i poeta, que acabava de fer una excursió pel Montseny, s’aturà al Brull i visità la seva església. Home de cultura i observador de tot allò artístic, va pensar que darrere el retaule barroc de l’altar major hi devia haver, com a tota església romànica, l’absis. Tafanejant entre els estris i les rampoines apilats allà, s’adonà que, entre el guix que cobria les pedres antigues de darrere d’aquell retaule (que seria destruït el 1936), s’hi podien veure algunes formes acolorides. De seguida informà del seu descobriment el rector del lloc, Mn. Jaume Vilaró, que cuità a posar-ho en coneixement de Mn. Josep Gudiol. L’endemà mateix de conèixer la notícia, Mn. Gudiol i cinc persones més agafaren una tartana i van córrer encuriosits cap al Brull a veure què era allò que s’havia trobat.
     Després d’una primera decepció en veure la decoració d’aquella església rural s’endinsaren, guiats pel rector, rere aquell gran retaule barroc, on s’entusiasmaren davant les mostres del que podia ser una rica pintura mural.
     Va ser durant els dies de la segona Pasqua quan Gudiol i altres nou persones tornaren al Brull per continuar la feina començada per fer caure les crostes de guix.
     Al cap de poc temps van poder contemplar unes magnífiques pintures romàniques que l’any 1935 serien arrencades del seu lloc original i portades al Museu Episcopal de Vic, on ara podem gaudir-ne veient-les, restaurades i ben conservades. 



Dibuixos d'uns fragments de les pintures murals de l'església del Brull
     D’uns anys ençà, la descoberta d’una tècnica basada en un nou material que s’ha batejat amb el nom de “paper-gel” permet obtenir, amb tota precisió, una còpia de les pintures murals per reintegrar-les allà on foren creades. Aquesta tècnica, per exemple, va ser acceptada, fa un temps, en un pla endegat pel Consell Comarcal del Pallars Sobirà amb vista a promocionar el turisme cultural de la zona. Creiem que seria bo que en algunes esglésies romàniques de la comarca, com en el cas del Brull, es pogués fer una operació semblant per recuperar les imatges i els colors originals d’un art que, malgrat la creença general que a les parets interiors d’aquestes esglésies només es podien veure les pedres despullades, sovint eren decorades i donaven color a la magnífica arquitectura de les senzilles esglésies romàniques.
     Aquest nou sistema permetria reemplaçar els dibuixos que moltes vegades omplen les parets de les esglésies romàniques i que sovint semblen sorgits d’un còmic; d’aquesta manera, a més d’oferir als visitants una visió de conjunt més adient del romànic de les nostres contrades i promocionar el turisme de la zona —que això sempre ha donat vida als pobles petits—, també podria servir per engrescar els visitants a anar veure els originals al nostre Museu i, així mateix, per donar a conèixer el ric fons que allí es guarda.
     En els nostres escrits, moltes vegades hem esmentat la figura de Josep Pijoan, el gran oblidat de la nostra cultura, que fou arquitecte, historiador de l’art, escriptor, periodista, poeta i, sobretot, agitador cultural d’aquest adormit país nostre pel que fa a la cultura en general. Una cultura nostra massa  dependent de les institucions polítiques i de les seves ganes de treure’n rèdits electorals o d’altra mena, més donada a reconèixer els de fora i a llagotejar alguns aprofitats que no pas persones de casa nostra que treballen sense fer escarafalls i que serien mereixedores d’atenció i recolzament. Cal reivindicar Pijoan com un dels artífexs més combatius de les grans fites culturals assolides a la primeria del segle passat.
     Durant la presidència de Prat de la Riba a Mancomunitat, va ser Pijoan qui més va treballar en la recerca de peces d’art per a la Junta de Museus de Barcelona, que més tard donà pas al Museu d’Art de Catalunya: va impulsar la creació de la Biblioteca de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans —va ser precisament la creació de l’IEC el que donà l’impuls determinant per a la recuperació i conservació del romànic—; organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i va escriure, entre moltes altres obres, la monumental història de l’art Summa Artis, a més de ser el primer divulgador, a escala internacional, del nostre art romànic. Massa vegades “s’oblida” el nom d’aquest gran agitador cultural quan es parla de la recuperació i difusió del romànic català.
     Un dels mestres, entre d’altres, que va tenir Pijoan pel que fa al romànic —i, doncs, a les pintures medievals— va ser el vigatà Mn. Josep Gudiol.
     Des d’ara i des d’aquí, doncs, comencem a reivindicar la figura i l’obra de Josep Pijoan i Soteras, en un temps, aquest nostre, en què de ben segur és molt més necessària la tasca de l’agitador cultural que no pas la del gestor cultural.
________________

Publicat a El 9 Nou el 21 de setembre de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Puig Antich i Mataró en...

  Miguel Guillén Burguillos 2 de març de 2024 (10:42 CET)  CAPGRÒS https://www.capgros.com/ Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del...