Del Montseny (1903-2008)

Del Montseny

Mas La Figuera

     Després de la seva segona estada al Montseny, tan bon punt va tornar a casa seva, el poeta Joan Maragall va agafar la ploma i va escriure al seu bon amic Josep Pijoan. Era el mes de maig de 1903.

     «Jo volia retornar-li en un cant pur el gran encantament que li devia, i vegi lo que ha sortit! Ho trobo tan literari que ho envio a La Il·lustració Catalana (marcant els versos).»

     I és que, una tarda, després d’haver fet la migdiada, Maragall i Pijoan havien sortit d’excursió per terres del Montseny. Des de la Figuera, a Tagamanent, on Pijoan passava llargues temporades, pujaren cap al pla de la Calma, i allà s’aturaren per contemplar el paisatge que se’ls oferia davant seu: les Agudes, el Matagalls, el turó de l’Home... I, més enllà, el mar. Des d’allà dalt, al poeta del sentiment, de sobte, se li va tornar a representar Catalunya com «un seguit de muntanyes que se’n van a veure el mar».

     Després d’aquella visió, Maragall escriví: «Aquell encantament de cap al tard allà en els plans més alts, que enfront s’hi adrecen cims augustes amb el tint esmorteït de l’horabaixa, em reprèn i em redona la tristesa fecunda. Ai, altes soledats, que en sou, de dolces, amb els herbatges verds on canta l’esquellot de la ramada, i el bosc silenciós i la masia lassa! Després ja hi anirem, a la masia; mes ara els cims davant descolorint-se i al costat l’amic febrós que parla en la quietud de l’horabaixa amb la veu velada per la febre divina.»

     Aquestes paraules de la carta, marcades en versos, com diu Maragall, van ser les que publicà, amb algunes variants, en el seu primer número La Il·lustració Catalana el 7 de juny de 1903 amb el títol Del Montseny.

     La missiva continuava així: «Ai, amic Pijoan, que literari queda encara, tot això! Déu meu, on és l’expressió pura i plena? Com desempallegar-se de tantes i tantes capes sobreposades de literatura perquè aparegui en sa puresa la guspira de llum que hi ha a dins?»

     I és que, gràcies a sentir parlar els pagesos i els pastors del pla de la Calma, Maragall va trobar allò que li mancava per acabar de bastir la seva teoria —paraula que li desagradava— de la “paraula viva".

     I afegia Maragall en la seva carta: «L’ideal és el que dèiem amb vostè: arribar a un grau de consciència artística que ens doni força per eliminar despietadament tot el que és postís, baldament restin sols quatre paraules cantades amb emoció real, amb la seguretat de no haver perdut ni un gra de glòria; al contrari, d’haver guanyat allò de saber sacrificar la mola de les nostres vanitats literàries o dels nostres prejudicis d’escola. Aquesta ciència la podem ben aprendre del poble, que assimila, grollerament tal vegada, però amb gran seguretat d’instint, poesia pura.»

     Aquella carta, que donaria pas a la poesia Del Montseny, Maragall la va escriure «al tornant a Barcelona representant-se-li una tarda que vam passar davant d’un casinyot espatllat en el cim de dalt de la Calma, veient-se des de allí el sot de la Castanya fins a San Marçal», segons explica Pijoan, el mateix que, anys després, recordant aquella tarda de maig, diu: «Quins dies aquells, quan en la verdor serena del pla de la Calma, ell assegut i jo quasi recolzat sobre la seva falda, contemplàvem estàtics el barranc tot ple de llum, del que n’arribaven les posades del flabiol del nostre amic, el pastor que anava tornant amb la ramada!»

     Parlant del temps en què Maragall es va estar al Montseny, el seu fill Gabriel va escriure, com si es referís a aquesta poesia inspirada en el pla de la Calma: «La Naturalesa no deixa mai d’expressar-se, però és necessari que algú ens ho digui.» I és que necessitem els poetes, ja que són ells qui ens ensenyen el llenguatge de l’ànima.

     Joan Maragall va dir en una ocasió que la seva activitat de poeta era com «badar, badar, estremint-me de tant en tant davant d’una visió, i barbotejar la meva extremitud fins allà on m’és donat».

     Encara avui, la gent que vol fugir del brunzit de la ciutat i gaudir d’un moment de serena tranquil·litat, fins i tot cercar una mica de soledat, o senzillament badar, com diu Maragall, puja a aquest racó del Montseny que té un nom prou evocador: el pla de la Calma.

     Era necessari preservar aquest massís, la seva flora, la seva fauna, el seu entorn natural... Potser calia, fins i tot, implantar-hi algun museu, ja que fer pedagogia és l’obligació dels polítics. Però massa sovint les administracions, deleroses de protegir-ho tot, han oblidat la gent que, generació rere generació, ha sabut mantenir i preservar, amb no poc esforç, la vida en aquestes muntanyes.

     Després de l’abandonament de tantes masies, ara és urgent mantenir les formes de vida que encara avui hi ha dins aquest parc natural. Cal estar més pendents de les persones que hi viuen i hi treballen, si no volem perdre allò que resta de l’autèntica vida d’aquest indret: els pagesos i els pastors que hi queden. Ells són l’autèntica garantia per al futur del Montseny.

     Fa uns cinquanta anys, al pla de la Calma hi pasturaven nou ramats; avui, el 2008, hi queden tres pastors. Sortosament, i gràcies a la seva “tossuderia”, encara s’hi poden escoltar les esquelles de la ramada. Però, per quant de temps més...? 
__________________

Publicat a Tagamanent. Butlletí de l'Associació dels Amics de Tagamanent n. 62, desembre de 2008.