Estances de Febre. El Sanatori del Montseny (Segona part)

  

Estances de febre (II part)

Els sanatoris

En començar el segle XX, l’estament mèdic tenia clar que, davant la incidència de la tuberculosi, urgia obrir sanatoris, ja que la cura en un sanatori (del llatí sanare, “curar”) era el millor per combatre la malaltia i, sobretot, per evitar la propagació de la infecció entre les famílies i entre els treballadors.

També es creia que un dels avantatges de la cura en un sanatori era que servia per fer un tractament higiènic i dietètic als malalts, cosa que, al mateix temps, podia acomplir l’objectiu de fer pedagogia sobre el comportament de les persones infectades davant la malaltia.

Com hem dit, el contacte entre moltes persones a les ciutats, a les fàbriques i a les cases provocava que el contagi i la infecció del pulmó fossin pràcticament segurs. Bona part de la població que tenia pocs recursos o era molt pobra moria sense remei. També era freqüent que moltes famílies tinguessin tísics alguns dels seus membres.

Es tractava, doncs, de millorar l’estat físic dels malalts imposant la disciplina dels tractaments, en un lloc tancat i aïllat, sota la vigilància d’un metge especialitzat en tisiologia. Aquest era un tret característic dels sanatoris, a més d’aprofitar les bondats d’un entorn natural saludable: sol, i aire fresc i sec.

Els primers sanatoris es van construir a l’alta muntanya (1.200-2.000 metres). Més tard es va pensar que era millor una altitud mitjana (400-800 metres). També es van obrir sanatoris a prop del mar per tal de fer tractaments de talassoteràpia, amb l’acció benèfica del sol i l’aigua del mar. Eren temps confusos i difícils per trobar les millors condicions per tractar els afectats, i mancava un medicament efectiu. Mentre els científics de tot el món no paraven d’investigar i proposar possibles tractaments davant una mortalitat tan alta, només quedava el “remei” del clima.

A Europa el primer sanatori havia obert l’any 1854, a Silèsia. Es basava, com hem dit, en el que es creia que era l’única solució per curar: la climatoteràpia, o sigui, els efectes terapèutics del sol i l’aire lliure, a la qual s’afegia una bona alimentació i molt repòs. Els primers sanatoris que van funcionar eren centres privats, la majoria concebuts com hotels de luxe on els interns passaven llargues temporades.[1] Amb el temps, però, els governs, a la vista del gran augment d’afectats per la malaltia, es van veure obligats a crear el que denominarien “sanatoris per a pobres”.

Sens dubte, l’obertura de sanatoris en aquells moments de creixement i expansió de les infeccions va ser un gran encert: va permetre frenar la propagació de les malalties i contribuí a fer que la gent afectada rebés un tractament i sabés quines precaucions havia de prendre per no infectar ningú més. L’isolament era l’única manera factible de poder trencar la cadena de transmissió de la malaltia.

L’any 1904 es va crear el primer sanatori antituberculós de Catalunya, al passeig de Sant Joan, a Barcelona. El 1908 el sanatori marítim de Sant Josep, a la Barceloneta, obria les portes. L’any 1911 es va inaugurar el sanatori antituberculós Verge de Montserrat, a Torrebonica (Terrassa), que seria ampliat el 1922. L’any 1913 el doctor Girona, com a director-metge, i els doctors Jacint Reventós i Bordoy[2] i Joan Darder i Rodés,[3] com a científics i tisiòlegs reconeguts, van fundar un sanatori a Olost, al Lluçanès; aquest, però, cap a l’any 1918 va haver de tancar les portes.[4] A Santa Coloma de Gramenet, un altre sanatori es posava en funcionament el mateix 1918.

Més tard, l’any 1926, es va obrir el de la Mare de Déu de les Victòries, al Mas Badó de Sant Quirze de Safaja, que disposava de trenta llits, fundat pels metges Miquel Espinosa[5] i Josep Badó.[6] Al Montseny, l’any 1928 s’hi va voler construir un conjunt d’edificis que servissin per acollir les persones afectades per malalties pulmonars, un projecte, però, que no va reeixir. En la part mèdica d’aquest projecte, l’any 1930, hi va participar el famós doctor Lluís Sayé.[7] El 1933 el Dr. Francesc Ribas i Soberano[8] posava en marxa el de Puig d’Olena, també a Sant Quirze de Safaja, dotat de seixanta llits.

Aquest tipus de sanatoris oberts a Catalunya eren més aviat modestos, comparats amb els grans centres europeus d’aleshores, ja que els del nostre país solien tenir només de vuitanta a cent llits.

Val a dir que molta gent no disposava de possibilitats per ingressar en un d’aquests sanatoris privats. Així, depenent de la gravetat del seu estat, se’ls recomanava anar a fer una convalescència a llocs com el Lluçanès o Castellterçol,[9] on llogaven una habitació en alguna casa i restaven sota control mèdic.

El Montseny també va ser un dels indrets escollits per persones afectades o delicades del pit que, si bé tenien la malaltia estancada, necessitaven repòs i refer-se tan bé i tan aviat com els fos possible. Una d’aquestes persones va ser l’escriptor mallorquí Blai Bonet, acollit a Riells pel seu rector, mossèn Pere Ribot.

Durant els anys de la República es va fer evident i necessària la conveniència d’obrir sanatoris populars. Una de les obres cabdals d’aquells anys, pel que fa a la lluita antituberculosa, va ser la construcció d’un gran centre a Barcelona, batejat com a Dispensari Central Antituberculós, que va ser dirigit per Lluís Sayé i inaugurat, el setembre de 1933, pel president Francesc Macià.[10] Tanmateix, la Guerra Civil va fer aturar les empreses endegades contra la tuberculosi, com tants altres projectes.

El Sanatori del Montsey

Com hem dit, el Montseny va ser, pel clima, un dels indrets que van escollir alguns metges per atendre els malalts del pit, com també molts afectats, que hi pujaven amb l’esperança de recuperar la seva malmesa salut.

El sanatori que es va obrir al Brull amb el nom de Sanatori del Montseny —un dels sanatoris privats que hi havia en aquell temps a diferents llocs del paisatge català— va arribar a ser un dels centres antituberculosos de més renom.

L’any 1930 els doctors Lluís Rosal i Catarineu i Josep Reventós i Farrerons,[11] atrets per la immillorable situació i els aires del Brull, van pensar de convertir la gran mansió de Casademunt —aquella «casa pairal perduda com una ermita», com la defineix Núria de Cabanyes en la seva auca— en un sanatori antituberculós d’altitud mitjana. Aquest establiment està situat a uns 800 metres d’altitud sobre el nivell del mar, gaudeix d’un clima sec i fresc a l’estiu i fred durant els mesos d’hivern, i l’edifici es troba resguardat del vent. Quan es va obrir, el poble del Brull tenia 381 persones censades (215 homes i 166 dones).

La ubicació del centre no podia ser millor, atesa la proximitat respecte a la capital catalana: a 66 quilòmetres amb ferrocarril des de l’estació de Balenyà, que era a tan sols 7 quilòmetres del sanatori. Un autobús feia el recorregut des de l’estació fins al sanatori i feia coincidir el seu horari amb el de l’arribada del tren que sortia de l’estació del Nord de Barcelona. Al cap de poc temps aquell municipi també disposaria d’un hotel.

El sanatori del Montseny, conegut popularment com a sanatori del Brull, va començar a prestar els seus serveis l’any 1931 per iniciativa, com hem apuntat, dels metges Reventós i Rosal. Aquest darrer va signar un contracte d’arranjament amb el propietari de la casa i dels terrenys que la circumden, que aleshores era Ignasi Pons i Bofill.[12] El nou sanatori tenia quaranta llits i solia estar sempre ple, perquè, arran de l’activitat que el Dr. Cinto Reventós duia a terme a la seva consulta de Barcelona, hi enviava molts dels seus pacients, generalment de classe alta o mitjana-alta.

Un cop en marxa, es van haver de resoldre altres qüestions relatives al funcionament del centre. Faria falta contractar personal i, com era costum, buscar unes monges que tinguessin cura dels malalts.

Així, el dia 10 de novembre de 1930, arran d’una petició feta pel doctor Rosal, la mare general de la congregació de Nostra Senyora de la Consolació, amb la casa mare a Tortosa,[13] demanà permís al bisbe de Vic per constituir una comunitat al sanatori. El dia 9 de desembre d’aquell mateix any, la general de les religioses signà un conveni amb el Dr. Rosal en què s’establia una comunitat de sis monges al sanatori per tenir cura de les dones malaltes. El document especificava el següent, així mateix, per atendre els homes i alguns altres serveis no adequats per ser prestats per les monges: «[...] no convengan a vírgenes consagradas al Señor y que visten hábito religioso, por cuyo motivo habrá uno o varios enfermeros a sus órdenes».

Entre altres qüestions, en aquest conveni també es diu que els serveis de cuina, menjador, rentat de la roba, neteja general, etc., aniran a càrrec de les empleades, de manera que les monges es dedicaran a dirigir, vigilar i vetllar perquè tot funcioni bé. El document també explica que les monges tindran cura del rebost i l’administració de la casa, i que el director els facilitarà una capella i tot el necessari per fer vida de comunitat, a més de llits, vaixella, servei mèdic i medecines, com també els serveis de rentat de roba, telèfon, correu i viatges, i tota la resta de facilitats per viure, com ara menjar, aigua, llum, etc. Per tots els serveis, cada monja cobrarà 3 pessetes diàries.

En un escrit datat a Barcelona el 13 de novembre de 1930, de quan la casa ja s’estava arranjant per convertir-la en sanatori, Ignasi Pons i Bofill, com a propietari de la finca, demana al bisbe de Vic una nova autorització perquè es pugui tornar a dir missa a l’església del Sagrat Cor, ja que, segons diu la carta, l’església havia estat un temps en desús perquè havia servit per guardar-hi mobles.

Sembla que a la primeria de 1931 al sanatori ja hi vivia una quantitat notable de persones, perquè en un altre escrit, datat el 25 de gener d’aquell any, adreçat igualment al bisbe de Vic, el doctor Lluís Rosal demana que els dies festius es puguin celebrar dues misses a l’església del sanatori, pel fet que no tothom hi pot assistir en el mateix moment. Al marge de l’escrit hi ha una nota del rector del Brull, Mn. Francesc Baralló,[14] que sembla no estar d’acord amb la proposta del director del sanatori, i apunta: «El sanatorio dista unos diez minutos de la iglesia parroquial. Tiene coches para el servicio de la casa. En la actualidad, entre religiosas, enfermos y empleados son unos treinta, pero que seguramente aumentará mucho más el número de enfermos.» El bisbe va fer cas del rector i contestà amb una negativa.

Dibuix de la galeria del sanatori fet pet per Núria de Cabanyes

En relació amb l’escrit del rector del Brull, quan manifesta que el sanatori disposa de cotxe, explicarem que aquest servei l’oferia Josep Soler Falgueras, de can Gurri de Seva, que tenia dos taxis.[15] L’altre xofer era un tal Domingo Sanmarini Petruci, que també es dedicava a fer fotografies a la plaça de la Creu de Seva i que durant la guerra va ser empleat del sanatori. En la llista de viatges que feien aquests taxis, hi descobrim que cada mes facturaven els serveis realitzats tant al sanatori del Montseny com al Brull-Hotel.[16] D’altra banda, el sanatori disposava de cotxe propi i d’un xofer, que era Hilari Crivillé i Ciurana,[17] que dues vegades per setmana anava fins a Barcelona a fer gestions de part de l’administrador. Cada dimarts i dissabte, dies de mercat, anava fins a Vic a fer les compres necessàries pel sanatori.

Vegeu en l’annex els rodolins que li escrivia un intern. Eren les notes on li feia els encàrrecs per quan anés a Vic.

Pel que fa a les persones que vivien al sanatori, hem agafat, com a mostra, el padró municipal de l’any 1936. Així trobem que en aquell establiment hi vivien quaranta-un malalts (dinou dones i vint-i-dos homes). Hi treballaven vint-i-dues persones (un metge, quatre cuiners, un grum, un xofer, un jardiner, dues planxadores, cinc cambreres, un cambrer, tres infermeres i tres  empleats dels quals no s’especifica quina mena de feina hi feien). Pensem que l’any 1936 El Brull tenia, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 457 habitants de fet.

Els tractaments que es feien en aquell sanatori no diferien dels que s’aplicaven en altres centres. Segons relata el doctor Jacint Reventós i Conti, en aquell centre s’hi havia practicat algun Jacobeus, i a vegades pujava al Brull el Dr. Antoni Caralps[18] per operar algun malalt. Una de les intervencions era la col·lapsoteràpia, tècnica sovint emprada per aquest metge.

Malgrat la rigidesa dels tractaments, dels horaris de descans o de l’internament a l’habitació, a més de termòmetres, medicaments, “neumos”, etc., la vida, a costa de la mort tan present, seguia, havia de seguir.

Per això, quan la salut i l’estat d’ànim els ho permetien, els malalts aprofitaven aquell temps lent, aquell temps sense temps, aquella espera del retorn, com espectadors de tantes hores ermes, de projectes abandonats per causa d’un bacil capriciós, per —com diu Josep Pla— «conrear la mandra».

En aquella quietud forçada per unes circumstàncies adverses, alguns aprofitaven les hores de galeria —mentre feien la cura d’insolació— per crear: escrivien, pintaven, feien música, llegien o, senzillament, miraven com els núvols dibuixaven capritxoses figures en l’atzur i reflexionaven sobre la relativitat de les coses que, feia molt poc temps, els semblaven les més importants del món.

Era allò que Segarra, en un altre context, va definir molt bé quan parlava de saber “perdre” el temps, de saber perdre’l d’una manera conscient, o sigui, profitosa, «mentre l’ànima contempla i medita sobre el temps que passa». Tornarem a aquest punt en parlar de les persones de més notorietat que s’estaven al sanatori.

El músic Joaquim Serra, un dels internats al Brull, escrivia: «Creieu-me que aquí dalt es descansa tant que no hi ha temps de fer res. Ens passem el dia ajaguts, i el pitjor és que estem covant una mandra tan positiva que la tragèdia serà el dia que hauré de tornar a treballar. […] M’estic convertint en un ferm campió d’escacs i àdhuc he après una sèrie de jocs de cartes.»[19] Com podeu veure, parla de la “mandra tan positiva” i hi afegeix que serà una tragèdia tornar a treballar: quina contradicció, ja que va ser llavors, precisament, gaudint d’una mandra positiva, quan va tornar a compondre la música que tant estimava, després d’haver passat dos anys sense escriure cap nota.

Perquè allà, en aquelles estances de febre, inevitablement tenia lloc una altra manera de relació amb el temps, amb el propi temps. Al cap i a la fi, esperar és llarg, i potser calia perdre la consciència del curs que fa el temps cercant, durant les hores quietes però doloroses, aquella inspiració o espontaneïtat de temps passats per tornar a engendrar l’obra pròpia.

A vegades al sanatori s’hi viuen moments emotius: «Una nit el violinista Costa entra a tocar una ària a la cambra d’una noia moribunda que ho havia demanat; és com l’adéu a la vida.»[20] No obstant això, en altres moments hi ha estones per al divertiment i la gaubança.

L’ambient del sanatori, a pesar dels estrictes tractaments i el règim de vida que calia seguir, resultava familiar i, segons diuen, agradable. D’anècdotes en aquest sentit no en falten, encara que a vegades resultin fets tràgics, car corresponen a un lloc on la mort massa sovint fa notar la seva presència.

Com altres sanatoris, per als interns el del Brull no era només un lloc per estar-se sempre reclòs a l’habitació, dins el llit, o tombat en una chaise longue, a la galeria, prenent el sol amb mantes i termòmetres. Evidentment, tampoc no era un lloc tan extraordinari i senyorial com el que descriu l’escriptor alemany Thomas Mann en la seva famosa novel·la La muntanya màgica —la lectura de la qual, per cert, estava desaconsellada als sanatoris, inclòs el del Brull—. Sigui com sigui, els residents del nostre sanatori procuraven passar-s’ho bé, ja que, en aquella soledat profunda en què estaven, lluny de la vida, dels homes, de llurs cases i famílies..., quina altra cosa podien fer tret d’intentar espantar la mort amb una mica de divertiment?

El Dr. Bieto

Jacint Sanglas era un metge de l’escola de Lluís Rosal i amic de Cinto Reventós que va estar ingressat al sanatori. Es veu que, durant la seva estada al sanatori, el Dr. Sanglas va fer bones amistats. Un cop a casa seva, ja recuperat, va decidir anar a visitar els amics que encara romanien al sanatori: «Amb un amic seu anomenat Gabarró agafen una avioneta a Sabadell i sobrevolen l’esplanada que hi ha darrere el sanatori, on els malalts fan cura de repòs i climàtica. Des de l’avioneta, en vol baix deixen caure caramels i algun que altre petard. Tots es diverteixen molt i els aviadors fan diverses passades. Però en la darrera, una ala pega en un arbre i l’avioneta cau de pocs metres. Es produeix un gran efecte, tots es pensen que els pilots es deuen haver matat; tant és així que el capellà surt esfereït de la capella amb els sants olis de l’extremunció. Sortosament no era necessari: el dos bromistes havien quedat il·lesos de l’accident, i de cop se’ls veu aparèixer caminant a l’esplanada. No cal dir que l’incident produí comentaris durant setmanes en els internats, ajudant-los a passar el seu temps.»[21]

En fi, segur que se’n podrien explicar diverses, d’anècdotes; algunes de curioses, per dir-ho d’alguna manera. Mireu què escriu, l’11 de maig de 1932, la superiora del sanatori, sor Leonila Pablo al seu bisbe, escandalitzada per fets diguem-ne “immorals” dels interns del sanatori: «De algún tiempo a esta parte viene notando ciertas cosas, usos y diversiones que se van introduciendo en aquel sanatorio, poco compatibles con la presencia de religiosas, además de no cumplirse tampoco exactamente por parte de la dirección algunas de las bases de fundación.» La missiva acaba amb la petició d’autorització per tal que les monges puguin marxar, tot deixant en suspens el contracte de fundació d’aquella comunitat religiosa al sanatori.

De totes maneres, la general de les monges va elaborar un altre document en què es detallen les condicions que s’haurien de complir per evitar que marxessin. Vegeu reproduït aquest document en l’annex al final d’aquest article. Aquell mateix mes de maig, però, i veient que res no canviaria, el bisbe signà el permís corresponent i les monges abandonaren definitivament el sanatori.

La vida quotidiana d’un convalescent en aquell centre no devia ser gaire diferent del ritme diari que se seguia en altres centres especialitzats: molt descans, bons àpats, passeigs pels jardins o entorns propers —quan ho prescrivia el metge—, sessions d’helioteràpia, visita al dispensari per als controls de rutina, migdiada després d’un dinar complet (a més d’esmorzar, berenar i sopar) i, a la nit, vuit o nou hores de son.

Naturalment, els interns també disposaven de les acostumades comoditats d’aquests centres privats: biblioteca, sala d’estar, ràdio, jocs, premsa, cinema, etc. Cal tenir present que el procés de curació mitjà en l’evolució de la tuberculosi era, segons el Dr. Cinto Reventós, de dos o tres anys.

Hi havia temps, doncs, per estar enllitat dies i dies, i també, com hem dit, per al divertiment o per a l’amor... Al capdavall, la majoria dels que s’hi estaven eren joves massa joves —valgui la redundància— per estar reclosos durant mesos o anys en un lloc isolat. Al centre, en aquell com en d’altres, van tenir lloc prometatges i posteriors matrimonis. Hem trobat que alguns dels internats al Brull es van casar a l’església de Casademunt; d’altres ho van fer més tard, en ser donats d’alta, als seus respectius pobles o ciutats.

Com es pot imaginar, van ser moltes les persones que van passar per aquest centre al llarg dels vint-i-cinc anys que va romandre obert. Dissortadament, fer un estudi sobre la incidència i el tractament dels ingressats, com també el balanç, per exemple, de les curacions, és quelcom molt dificultós, sobretot tenint en compte, com hem apuntat al començament, que no s’ha pogut trobar documentació oficial. El que sí que hem pogut anar recollint són comentaris que van escriure algunes persones que hi van restar durant un cert temps. També hem pogut aplegar alguns testimonis orals de persones que hi van treballar, d’alguns descendents seus o de qui hi va tenir algun familiar ingressat.

Una font important d’informació ha estat l’auca del sanatori, dibuixada i anotada per Núria de Cabanyes, una de les persones ingressades en aquella casa.

Tal com hem indicat en iniciar aquest treball, ens ha semblat interessant fer una breu relació d’algunes de les persones conegudes que hi varen ser ateses. Per aquest motiu hem volgut anotar les dades més rellevants de la vida de cadascuna d’aquestes persones.

* Josep M. Millàs-Raurell (Barcelona, 1869-1971). Dramaturg, poeta, novel·lista i traductor. Va ser director de la revista L’Instant, amb redacció a Barcelona i a París i divulgadora d’obres i autors cubistes i futuristes.

* Rafael Beltran Logroño (?). Escriptor castellà, autor de Yo también soy soldado (carta a un amigo). No hem pogut trobar més dades d’aquest autor. Surt a l’auca feta per la interna Núria de Cabanyes

* Josep M. Capdevila i Balançó (Olot, 1892-Banyoles, 1972). Reconegut intel·lectual i filòsof cristià amb una gran capacitat de treball. Dirigí La Paraula Cristiana (1925-1928). L’any 1929 va ser un dels fundadors del diari El Matí, del qual va ser director fins al 1934. Sempre va advocar per un cristianisme obert, dialogant i d’arrel catalana. El 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, es trobava internat al sanatori.

* Josep Mompou i Dencause (Barcelona, 1888-Vic, 1968). Pintor. Es va estar al sanatori de 1935 a 1937 a causa d’una malaltia pulmonar greu que interrompé la seva carrera el 1934. Era germà del músic Frederic Mompou.

* Manuel Grases i Codina (Barcelona, 1914-2005). Després d’estar un temps en un sanatori de Suïssa, va anar al Brull per passar-hi un període de convalescència. Al sanatori va conèixer la que seria la seva muller, Manolita García Camporro, que pujava al Brull a visitar la seva germana Inés, també malalta. Els Grases —membres destacats de l’Opus Dei— que tenien una casa a Seva, van ser els pares de la coneguda noia Montse Grases.

* Inés García Camporro (Barcelona, 1911-1998). Es va casar amb un metge del sanatori, el Dr. Josep M. Torres Llorella. L’any 1938 vivien a l’Estanyol. Aquell mateix any va néixer, a la mateixa casa, un fill d’ambdós.

* Ramon Camprubí i Alemany (Barcelona, 1910-1956). Era conegut com “Càrtex”, “el Mag de la simpatia”. Quan tenia 36 anys li fou diagnosticada la malaltia de la qual va morir l’any 1956. Era germà del popular humorista Joan Capri.

* Jacobo Sureda i Montaner (Valldemossa, 1901- ? 1935). Pintor i poeta. Va reunir la seva obra poètica en el llibre El prestidigitador de los cinco sentidos (1926). Va estar ingressat un cert temps al sanatori per una tuberculosi que patia des de 1931. Va morir el juny de 1935. Encara que algunes publicacions situen la seva mort al Brull, no figura en el llibre de defuncions del Registre civil.

* Vicenç Soler i Jorba (Olot, 1904-El Brull, 1949). Pintor. Va morir al sanatori.

* Evarist Vallès i Rovira (Pierola, 1923-Figueres, 1999). Pintor. El maig de 1946, arran d’una pneumònia, ingressà al sanatori. Durant la seva convalescència va decidir consagrar-se totalment a la pintura.

* Núria de Cabanyes i Ricart (Vilanova i la Geltrú,1919-El Brull, 1942). Era filla del pintor vilanoví Alexandre de Cabanyes. Va ingressar al Brull l’any 1936, després de passar un temps al sanatori de Torrebonica, a Terrassa. El seu pare va passar la Guerra Civil a Seva, prop del sanatori antituberculós del Brull, per estar a la vora de la seva filla, fins que va morir, a l’edat de vint-i-dos anys, joveníssima encara.

Ella és l’autora d’una auca sobre alguns dels personatges i la vida quotidiana del sanatori, dibuixada i anotada amb humor. En l’annex, hi trobareu reproduïts els rodolins que acompanyen les 63 vinyetes, en color, que va dibuixar per a aquesta auca i que va encapçalar amb aquestes paraules: “Si mai et vols divertir / i cap burla no has de témer, / llegeix del cap a la fi / l’auca del S. del M.”

«Quan la duien a enterrar al petit cementiri adjacent a l’esglesieta del Brull, en passar el seguici devora el pi des d’on solien pintar plegats, el meu avi va fer aturar la curta comitiva funerària… i va restar uns instants en silenci, plorant. No hi havia ningú més de la família. De tan contagiosa, la tuberculosi, en aquella època, era una malaltia tabú, i els malalts del pit es defugien com si fossin empestats...»[22]

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

* Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma de Mallorca, 1913-El Brull, 1938). Paga la pena estendre’ns una mica parlant d’aquest gran poeta mallorquí que va morir mentre es trobava ingressat al sanatori, el capvespre del dia 5 de gener de 1938, a l’edat de vint-i-cinc anys.[23]

A final de novembre de 1937 la seva salut es va agreujar. No va ser, però, fins al 23 de desembre que una amiga del poeta el va acompanyar, com ella mateixa explica, «a visitar el doctor Reventós. Tot era inútil. Li va mirar el pit amb raigs X i, a banda, em va comentar: “Aquest noi és mort”».[24] Davant l’agreujament del seu estat, li van ser fetes unes anàlisis que confirmaren el temut pronòstic: tuberculosi.

El que havia ingressat al sanatori el dia 2 de gener de 1938 era enterrat, només tres dies després, al petit cementiri del Brull. Anys més tard, davant l’imminent canvi d’ubicació d’aquell cementiri, el 21 de gener de 1958 la Jefatura Provincial de Sanidad va autoritzar el trasllat de les seves despulles, que foren portades al cementiri d’Arenys de Mar i dipositades en un nínxol propietat del seu bon amic, el poeta Salvador Espriu. Des d’allà foren novament traslladades, ja de forma definitiva, l’any 1978, al cementiri de Palma de Mallorca, la ciutat on havia nascut.[25]

El febrer d’aquell terrible any de guerra de 1938, es va publicar a la Revista de Catalunya el llibre de poemes de Rosselló-Pòrcel Imitació del foc, que no es podria reeditar fins al 1949. L’any 1975, després de molts anys de silenci, se’n féu una altra edició que permeté que l’obra d’aquest poeta, molt poc conegut fins aleshores, arribés a un públic més ampli.

No cal dir que el fet que es musiquessin alguns dels poemes de Rosselló, com ara el poema Ronda amb fantasmes o A Mallorca, durant la guerra civil, del disc de Maria del Mar Bonet, va ajudar considerablement a la difusió de l’obra i la vida d’aquest poeta. De fet, es pot dir que no tingué un reconeixement general i normalitzat fins a l’arribada de la democràcia, que ha estat quan s’ha fet manta difusió de la seva producció amb recitals, exposicions, estudis i edicions diverses de les seves obres. Com deia algú, referint-se als que avui en dia encara justifiquen no conèixer l’obra de Rosselló-Pòrcel: «Ja ningú no podrà al·legar ignorància: qui no conegui el poeta serà per estricte entossudiment. O sia, per obtusa i abjecta prevenció mental. Així de clar.»

L’aixecament militar del 18 de juliol del 1936 l’agafà a Madrid, on havia anat per examinar-se d’oposicions per a professor d’institut. Uns dies més tard va tornar a Barcelona i, ja malaltís, s’apuntà voluntari a l’exèrcit popular, on treballà de tipògraf a la rereguarda. Aquells dies tràgics els passà lluny de la seva terra i de la seva família. Les poesies escrites durant aquell període reflecteixen tot l’horror i tota la tragèdia d’una guerra fratricida. Tal vegada per això deixà escrit això: «Poques paraules surten de les boques en calma.» Unes paraules, les seves, que són un clam sorgit d’un dolor pregon. Uns poemes fets d’enyorança, amor, passió, dolor, mort... En definitiva, ens deixà —com fa patent el títol de la seva obra— una poesia de foc, una obra encesa.

De ben segur que ha estat Rosselló-Pòrcel, que va haver d’anar a raure —per capricis del destí, o potser fóra millor dir a causa d’una guerra i d’una malaltia— al sanatori del Montseny, qui ha fet que el Brull avui, a més de ser conegut per l’entorn natural i per haver tingut un reconegut sanatori, ho sigui per haver estat el lloc on va morir un gran poeta.[26]

* Juan Gutiérrez Gili (Irun, 1894-El Brull, 1939). Poeta i escriptor. Va ser col·laborador de La Vanguardia, El Correo Catalán, La Gaceta Literaria, Revista de Poesia, etc., i amic de Torres García, Dalí, García Lorca, Salvat-Papasseit, etc. L’últim dia de març de 1939 els militars es van presentar a casa seva, a Barcelona, per detenir-lo, quan feia dos dies que havia mort al sanatori. Va ser enterrat al cementiri del Brull.

* Carles de Fortuny i de Miralles (Barcelona, 1872-El Brull,1931). Baró d’Esponellà. Advocat, polític i escriptor. Va ser diputat de la Lliga Regionalista a les Corts pel districte de Mataró. A la Segona República va ser candidat a diputat per la Lliga Catalanista. Va morir al sanatori.[27]

* Arcadi Artís i Gener (Barcelona, 1914-Mèxic DF, 1993). Arquitecte. Acabada la guerra, va exiliar-se a Mèxic a bord del vaixell “Ipanema”. Era germà de l’escriptor Avel·lí Artís i Gener, “Tísner”.

Joaquim Serra i Corominas

* Joaquim Serra i Corominas (Peralada, 1907-Barcelona, 1957). Aquest conegut músic —definit com el músic de “la difícil senzillesa”— i compositor, sobretot de sardanes i de música per a cobla, ingressà al sanatori, després d’una operació urgent, per prescripció del doctor Reventós. S’hi va estar del febrer a l’octubre de l’any 1953. Va ser la primavera d’aquell any quan, després de dos anys de no compondre, Serra va escriure la sardana Roses del Brull, com a homenatge al poble que el va acollir.

El dia 18 de juliol de 1953 —una festa obligada aquells anys— es va fer, als jardins del sanatori, un concorregut homenatge al mestre Serra. La Cobla Genisenca, de Taradell, va ser l’encarregada de participar-hi activament. Hi van assistir, entre altres, els mestres Eduard Toldrà, Joan Manen —el del Cavaller enamorat—, a més dels interns, amics, familiars i veïns.

Assabentats els amics del mestre Serra de la difícil situació econòmica per la qual passava la seva família, organitzaren actes en diferents llocs per tal de recollir fons per pagar les despeses de l’internament, ja que després de la guerra Joaquim Serra fou depurat del càrrec de director musical de Ràdio Associació de Catalunya, a causa del seu compromís ferm amb la cultura del país.[28]

El mestre Serra va dedicar una sardana al Dr. Antoni Caralps i al Congrés Mèdic de Cor i Pulmó; es tracta de la sardana Conte d’infants. Aquest metge l’havia operat feia poc a la Clínica Plató de Barcelona.

Serra es recuperà de la malaltia, però, tot i això, els metges li recomanaren tranquil·litat i aires que no fossin els de ciutat. Per aquest motiu, ell i la seva família s’instal·laren a Castellterçol. Finalment, aquell gran músic va morir, a l’edat de cinquanta anys, després d’una segona operació de pulmó. 

* Melitó Bover i Rota (Barcelona, 1928-Barcelona, 1991). Compositor. Durant la seva convalescència al sanatori, va escriure la sardana La festa major del Brull,  interpretada per primera vegada en aquell poble el dia 29 de juny de 1953. Melitó Bover es va casar amb la filla del mestre Joaquim Serra, que va conèixer al sanatori quan aquesta hi anava, amb la seva mare, a visitar el pare malalt. Mare i filla passaren uns quinze dies de l’estiu d’aquell any 1953 al Brull, en una casa que els va llogar la mestra, a l’edifici de l’ajuntament.

* Juli Riera. (Barcelona, ?). Compositor. Al sanatori va crear la sardana La meva merceneta, instrumentada per Joaquim Serra, que també es va estrenar el 29 de juny de 1953 al Brull. No hem trobat més dades sobre aquest músic.

El Sr. Joan Tuneu i Rovira, de can Joan del Forn, de Taradell, un dels fundadors de la Genisenca i participant com a músic en l’homenatge al mestre Serra, ens va explicar l’anècdota següent. Uns quants dies abans de l’homenatge, els tres compositors convalescents, Juli Riera, Joaquim Serra i Melitó Bover, van anar del Brull a Taradell en un camió amb capota, sota una gran pluja. A casa del senyor Tuneu van assajar, amb els membres de la cobla, les tres noves sardanes que feia poc havien escrit aquells músics al sanatori: La meva merceneta, Roses del Brull i La festa major del Brull.

* Joan Ferrater i Bofill (Barcelona, 1894-El Brull, 1937). Entre les persones que van morir al sanatori en plena Guerra Civil, hi trobem aquest familiar d’Alexandre M. Pons, l’antic propietari de Casademunt.[29]

Dionisio Ridruejo

* Dionisio Ridruejo Jiménez (El Burgo de Osma,1912-Madrid, 1975).[30] Polític, advocat i escriptor. Va ser una de les persones de més renom que va estar ingressada al sanatori del Montseny. Quan va anar a viure al Brull, Ridruejo era un dels principals jerarques de la Falange de primera hora. Inspirador, amb Serrano Suñer, de la División Azul, de qui va ser íntim amic i que un cop acabada la guerra, va ser ministre de Governació —per raó del càrrec, era president del Patronato Nacional Antituberculoso—, i més tard va ser ministre d’Assumptes Exteriors.

Assenyalarem que Ridruejo havia entrat a Barcelona amb les tropes franquistes, el gener de 1939.

Ridruejo era un dels falangistes més convençuts i combatius, tant durant la guerra com en la immediata postguerra, i el 1942, defensant les teories revolucionàries que propugnava la doctrina fundacional de la Falange de José Antonio, es va enfrontar amb el general Franco, ja que, segons ell, el Caudillo havia traït la Falange.

Arran de reiterats enfrontaments amb Franco, aquest el va desterrar i empresonar diverses vegades. Cap al 1956 Ridruejo finalment va evolucionar ideològicament i va lluitar contra qui, a parer seu, havia desvirtuat del tot el paper de la Falange i s’havia convertit en un dictador, fins al punt que va arribar a negociar amb l’oposició democràtica una sortida pacífica al franquisme.

Va ser un intens lletraferit, autor de diverses obres de poesia, articles, etc. Destaquem l’estreta relació que va tenir amb amics catalans i amb Catalunya, on va passar unes quantes temporades. Es va casar amb una noia catalana, Glòria de Ros, a l’església del Pi de Barcelona l’any 1944.

Gràcies a les memòries que va escriure —i mancant altres fonts fidedignes que ens puguin servir per explicar la vida a l’interior del sanatori—, ens estendrem en les notes que va deixar sobre uns dies molt concrets, els immediatament posteriors a la Guerra Civil, passats al Brull. Així explica l’arribada a aquella casa i informa dels metges que l’atendrien durant uns tres mesos:

«El mes de febrero de 1939 debió de ser templado, con días de sol, pero marzo volteó hacia el invierno. Caía una nieve menuda cuando pasaba yo, con mi hermana Eulalia, el estrecho del Figaró hacia la plana de Vich para subir luego por Seva hasta el sanatorio de El Brull, en el Montseny. Arriba la nieve estaba ya cuajada. Era el 19 de marzo a la atardecida. Pasarían dos o tres días hasta que pudiera verme el doctor Luis del Rosal, que dirigía el sanatorio en sociedad con el doctor Josep Reventós. Rosal era espigado, elegante y muy cortés. Reventós era sonrosado, lleno de carnes y jocundo.»

A continuació, transmet la impressió d’aquell lloc de malaltia: «Un sanatorio con olor y sabor y aire y decoración de convento sin suficiente época, sin calefacción por la guerra, con celdas envejecidas y estrictamente provistas de lo necesario y absolutamente indispensable, nada de enfermeras silenciosas y dulces con cofias blancas...»

I continua: «Mi hermana se volvió a Burgos en el coche que nos había traído y yo no tardé mucho en asegurar alguna comunicación con mis amigos de Barcelona y especialmente con Juan Ramon Masoliver y con Carmen Ortueta, que, cariñosamente se convirtió en mi providencia, haciéndome llegar a la “Montaña Mágica” libros, tinta para escribir —que no había en el sanatorio— y algunas prendas de abrigo, pues la calefacción no funcionaba y el frío era cruel...»

Malgrat tot, havia de seguir els mandats dels metges com qualsevol altre intern, perquè, al capdavall, tot i el seu rang i poder, era un malalt més: «El médico interno del sanatorio me había hecho encamarme sin soltar prenda. Una enfermera más vieja que joven, con el pelo amarillento y el rostro como de marfil rugoso, venía dos veces al día a ponerme el termómetro en la boca, para volver poco después a retirármelo casi sin pronunciar palabra.»

A l’habitació, Ridruejo llegia —o rellegia— Plató, Aristòtil, Maquiavel, les lliçons d’història universal de Hegel, Ganivet, també Hitler, així com altres llibres d’història, biografies, etc.

Les memòries també ens informem del seu interès pel català: «Lo más nuevo que hice fue lanzarme por primera vez a la lectura del catalán a través de la poesía. Me había hecho para ello con la Antología de Alexandre Plana y las Seqüències de Maragall.»

Aquest era el ritme de vida d’un malalt en aquell sanatori: «Se trataba, pues, de descansar. Cal, vitaminas, reposo, alimentación sana y, pasados unos días, una cierta libertad para pasear por el campo sin cansarme. Me aconsejó [el metge], claro es, que redujese al mínimo posible mi contacto con los otros enfermos, especialmente en sus habitaciones.»

Com a home polític i d’acció en aquells moments clau de la història d’Espanya, Ridruejo reconeix: «Mi problema no era por ello ni el confinamiento ni la enfermedad, que pronto consideré banal, sino el corte biográfico que se producía en una hora crítica.»

També ens assabentem que, quan va escriure les seves memòries, Ridruejo havia llegit aquell llibre de gran bellesa, escrit a Viladrau en uns moments terribles per a molta gent, i reconeix allò que tants catalans van sentir i patir durant una guerra que no era la nostra i una lluita que no volíem. No ens deixa de sorprendre la seva confessió final, quan reconeix el que hauria guanyat ell. I nosaltres hi afegim: quant hauríem guanyat tots... Un reconeixement sincer fet molts anys després de la cruenta guerra fratricida:

«Sin embargo, había de conformarme con ver todo aquello —el fin, el comienzo— tras “el velo de Maya”. Tomo la referencia, claro es, del sencillo, luminoso, delicadísimo libro compasivo de Marià Manent, que vino a refugiarse en estos mismos parajes —a Viladrau, ahí al lado— marginado por una guerra que ni podía ser la suya ni podía dejar de herirle. Leo ahora ese libro. ¡Cuánto hubiera ganado leyéndolo entonces!»[31]

I segueix el seu relat sobre la vida al sanatori: «Mi vida de relación era pequeña. De fuera, sólo muy de tarde en tarde tenía alguna visita, pues los medios de comunicación eran entonces malos y el sanatorio caía muy a desmano. A mis compañeros enfermos los veía a las horas de comer o en la galería de reposo, un vano espacioso con buena arquería neoclásica que adornaba la fachada principal de la masía de piedra, que era el cuerpo más importante del sanatorio, ampliado con otras construcciones de ladrillo.

»Después de cenar —se cenaba pronto— solía quedarme un rato en el salón principal haciendo tertulia, aunque algunos enfermos leían y otros jugaban al ajedrez o a las damas. Ya dije entonces [que] eran pocos y la mitad de ellos guardaban cama. De los que estaban allí a mi llegada, recuerdo a un mozancón algo rústico, colorado y simpático que murió, al poco de marcharme yo, después de dejar preñada a una criadita de ojos de vaca que por la mañana entraba en los cuartos —por lo general antes de levantarnos— y se ponía a fregar el suelo con un meneo de grupa muy expresivo mientras la postura forzada le dejaba al descubierto un trozo de muslo por encima de las corvas. Solía volver de vez en cuando la cabeza y mirar, entre compasiva y burlona, como diciendo: “Ya sé lo que piensas…”»

Casualment, el juny de 1940 una cambrera de divuit anys va tenir un fill...

Des d’abans de la guerra Ridruejo tenia relació amb Marichu de la Mora i Maura, principal col·laboradora de Pilar Primo de Rivera a la Sección Femenina de la Falange. A ella, a banda de cartes, li escrivia poemes; suposem que per guardar l’anonimat de la destinatària (dona casada i amb fills), l’anomenava Aura. Va ser precisament durant la seva estada al Brull que va acabar i publicar el llibre de poemes que titulà Primer libro de amor, i que inclou els Cánticos a Aura, editat pel seu amic Juan Ramón Masoliver a l’editorial Yunke, de Barcelona. «A corregir y a terminar éste me dediqué principalmente en el Montseny.»[32]

A l’abril Ridruejo assisteix a la processó de Setmana Santa que es devia fer a l’església i el seu entorn. Al Montseny pugen per veure l’amic destacats falangistes de la primera hora, amics catalans del servei de premsa i propaganda de Falange a Burgos, com Xavier de Salas, Juan Ramón Masoliver, Luys Santamarina, Martí de Riquer, etc. Precisament a Burgos va ser on Josep Vergés i altres catalans van fundar la revista Destino.[33]

Per ell també sabem que el sanatori aleshores estava mig ple, que hi havia moltes dificultats per abastir aquell lloc, que la comunicació amb Barcelona deixava molt a desitjar i que ni el telèfon no funcionava. També coneixem que el cementiri del Brull, que aleshores era al costat de l’església, el guardaven unes oques estrepitoses.

A final d’abril els doctors Reventós i Rosal el van fer baixar a Barcelona per a una revisió mèdica, ocasió que va aprofitar per veure antics camarades del temps de Burgos. També va visitar Felip Bertran i Güell i Albert Puig Palau, que el va portar a dinar amb Josep Pla, que llavors escrivia a La Vanguardia.

Fins a primers de juny d’aquell difícil any de 1939, a Ridruejo no li van donar l’alta definitivament.

Clou el testimoni dels seus dies passats al Brull amb un reconeixement: «Conservo de mi estancia en el Montseny una memoria agradecida.»

Aquestes són, entre d’altres, algunes de les persones destacades que passaren per la Casademunt convertida en sanatori antituberculós.

Després de la guerra, el Dr. Rosal cedí la seva part en la societat del sanatori al Dr. Josep Reventós, el qual, passat el temps, moriria en aquella casa.[34] La seva vídua, Rosa Soler i Carbonell, va ser qui va tenir cura de l’establiment durant uns tres mesos.[35] Finalment va decidir tancar el sanatori. Assenyalem que ja uns anys abans havia tancat el de Puig d’Olena.

Alguns dels pocs malalts que encara eren al sanatori del Montseny quan aquest va decidir tancar van continuar la seva convalescència al sanatori de Vilada, al Berguedà.

El complex de Casademunt, on durant uns anys va haver-hi el sanatori, finalment va ser venut per Ignasi Pons i Bofill a la congregació de religioses de Jesús i Maria. El canvi de propietari es va fer per segregacions dels terrenys, en diverses vendes, la primera de les quals va tenir lloc l’any 1956 i altres el 1958. Tal vegada hi tingué alguna cosa a veure el fet que el Dr. Cinto Reventós tingués una germana monja en aquella congregació.

Curiosament, tant el sanatori del Montseny com el de Puig d’Olena es convertiren en cases de repòs o recés d’ordes religiosos. Per la mateixa època, altres famosos sanatoris europeus, com els suïssos, esdevindrien estacions d’esquí.

S’havien acabat els temps de les “muntanyes màgiques”, s’havia acabat el temps de guarir la tuberculosi a base de tractaments climatològics i s’obrien uns altres temps d’esperances gràcies als nous medicaments, els tuberculostàtics i els antibiòtics específics per a aquesta malaltia, com l’estreptomicina i, evidentment, gràcies també a la millora socioeconòmica de la societat.
_____________________

Publicat a Monografies del Montseny n. 25, any 2010.

---

[1] Thomas Mann, Premi Nobel de literatura de l’any 1929, va escriure la famosa novel·la La muntanya màgica, després de passar un mes al famós sanatori suís de Davos (edificat a 1.560 metres d’altitud), tot acompanyant la seva dona, afectada per la tuberculosi. Sens dubte, aquesta novel·la va ser la que més va influir a difondre el que era la vida en un sanatori, un lloc apartat de la resta del món, un microcosmos on la vida, l’amor, la soledat i la por de la mort formaven part del dia a dia dels malalts durant mesos, o fins i tot durant anys, sempre, però, amb el somni d’un retorn a la societat “d’allà fora”, sovint impossible.

[2] Sobre aquest facultatiu, vegeu més informació en l’apartat dedicat als metges del sanatori.

[3] Joan Darder i Rodés (1887-1944). Llicenciat l’any 1911.

[4] Quan es feien festes al poble, els malalts del sanatori hi anaven, en especial als balls. Això va propiciar que algunes persones es contagiessin, en particular noies, cosa que va provocar que el sanatori d’Olost hagués de tancar.

[5] Dr. Miquel Espinosa i Fitó (1888-1956). Llicenciat en medicina l’any 1912. Es va afiliar a ERC. Després de la Guerra Civil, fou processat i durament castigat.

[6] Dr. Josep Badó i Cortés (1883-?). Es va llicenciar en medicina l’any 1911.

[7] Vegeu Willaert, Lluís. «El sanatori del Montseny», dins Monografies del Montseny, núm. 23, any 2008, pàg. 135-141.

[8] Francesc Ribas i Soberano (1893-1965). Llicenciat en medicina l’any 1915. Metge i polític. El 1928 va anar a París per tal d’especialitzar-se en malalties del pulmó i del cor, i es dedicà a la tisiologia. Aprofità la seva estada a Europa per visitar diversos sanatoris antituberculosos.

[9] «[...] Castellterçol, un dels climes més sans de Catalunya, famós en els temps, ja llunyans, de la tuberculosi. Els que l’havíem passada —a la postguerra— sabíem que, quan algú de nosaltres desapareixia uns mesos i passava temporades a Sant Feliu de Codines, a Castellterçol o a Moià, tot refent-se d’un “constipat mal curat”, el que passava era que tenia una tisi com una casa...» Castellet, Josep M. Seductors, il·lustrats i visionaris, pàg. 188.

[10] «L’adveniment de la República l’abril de 1931 i les noves orientacions de la lluita antituberculosa, preconitzades pel doctor Sayé, fan decaure la construcció de grans sanatoris allunyats de les ciutats. Aquestes noves directrius contemplen la figura d’un dispensari o Preventori Central Antituberculós, radicat a la ciutat, on es faria la diagnosi i l’estudi epidemiològic, el tractament mèdic (vacunació BCG, crisoteràpia i col·lapsoteràpia), la profilaxi i l’assistència social del tuberculós, sense oblidar l’atenció preferent a l’infant.» Willaert, Lluís, op. cit., pàg. 140.

[11] Vegeu més informació sobre els dos metges fundadors del sanatori del Montseny en l’apartat dedicat als metges dels quals tenim notícia que van treballar en aquell centre.

[12] Ignasi Pons i Bofill va morir a Barcelona el dia 7 de març de l’any 1967.

[13] La congregació de Nostra Senyora de la Consolació va ser fundada el 1858 per Maria Rosa Molas i Vallvé (Reus, 1815-1876). La general que va signar el conveni amb el Dr. Lluís Rosal era sor Leticia del Santo Rosario Monzonis Andrés.

[14] Mossèn Francesc Baralló i Ballester (Taradell, 1881-Barcelona, 1938). Ordenat prevere el 1911, va arribar al Brull l’any 1925 i en va ser nomenat rector el 1933. En esclatar la revolució de 1936, va deixar la rectoria per anar a amagar-se a la Solella del Saní, propietat del mas la Sala, del mateix poble del Brull. El 18 d’agost es va fer un escorcoll en aquella casa, però ell i tres religiosos més que s’hi havien amagat ja n’havien marxat per ocultar-se al bosc. El dia 21, però, va decidir anar-se’n cap a Taradell. Després de ser detingut, fou portat de nou al Brull i tancat a la rectoria, juntament amb el pare Enric Sala i Postius, de la congregació de Sant Felip Neri. Traslladat diverses vegades més, finalment Mn. Baralló fou portat a Barcelona, a un local habilitat com a presó, on va morir.

[15] El cotxe era un Plymouth de 16 HP, matrícula B-38.344. Més endavant afegiria un altre vehicle al servei públic; es tractava d’un Fiat de 17 HP, matrícula B-51.326.

[16] Per aquestes notes ens assabentem dels viatges del Dr. Reventós i la seva dona, o d’alguna visita del bisbe de Vic al sanatori. També hi figuren els viatges a l’estació de Balenyà de part de l’Ajuntament de Seva per tal de recollir guàrdies civils o policies i portar-los al Brull a causa de les accions que, després de la guerra, feien els maquis pel Montseny. Dades extretes de les anotacions dels serveis de taxi fetes per Josep Soler Falgueras. Font: Família Soler i Colomer.

[17] Hilari Crivillé i Ciurana (Seva, 1898-1965).

[18] Antoni Caralps i Massó (1904-1991). Llicenciat el 1925 i doctorat el 1936, va ser deixeble del Dr. Joaquim Trias i Pujol. Va anar a Lió i a Londres per ampliar coneixements. Durant la guerra va estar afiliat a ERC, i durant la batalla de l’Ebre va dirigir un equip quirúrgic. Va ser cap del servei de cirurgia cardíaca de l’Hospital de Sant Pau i del Patronato Nacional Antituberculoso. Té nombrosos treballs publicats i va ser homenatjat amb la Creu de Sant Jordi.

[19] Carta de Joaquim Serra i Corominas escrita des del sanatori del Montseny, el 13 de març de 1953, al seu amic Manuel Cubeles. Molero, Esteve. Homenatge a J. Serra i Corominas, amb motiu del centenari del seu naixement. Vegeu, en l’apartat de les persones destacades que van estar-se al sanatori, més informació sobre aquest músic.

[20] Reventós, Jacint. El doctor Cinto Reventós i el seu entorn, pàg. 171.

[21] Reventós, Jacint, op. cit., pàg. 171.

[22] Pi de Cabanyes, Oriol. «Ronda de mort al Montseny», dins la revista Compartir (Fundació Josep Espriu), núm. 73, gener-febrer-març 2009, pàg. 54-56.

[23] Marià Manent acabava d’escriure a Salvador Espriu dient-li que aniria a veure en Rosselló-Pòrcel al Brull quan s’assabentà de la seva mort. Manent ens descriu el poeta amb aquestes paraules: «Llegeixo la ressenya d’una conferència d’en Riba en la qual s’anuncia la mort del jove poeta. Em quedo sorprès i aclaparat. Era un minyó fi, educadíssim, un líric delicat; fins el seu conceptisme, quan en feia, era extraordinàriament agradable. Encara sembla que el vegi al llit, fa un parell de setmanes [es refereix a quan encara es trobava a Barcelona, ja malalt], interessant-se pel meu llibre de versions de l’anglès, editat per iniciativa seva.» Manent, Marià. El vel de Maia, pàg. 164.

[24] Relat d’Amàlia Tineo, que es troba a: Mosquera, Roberto. L’àngel adolescent. Vida i poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, pàg. 96.

[25] En l’annex, hi trobareu la transcripció d’algun document referit a l’estada del poeta al sanatori.

[26] El seu gran amic, el poeta Salvador Espriu, el 1952 escrivia: «[...] és portat quasi moribund al sanatori del Brull, on mor el dia 5 de gener de 1938, a les primeres hores de la tarda. A la nit, el vàrem vetllar l’Amàlia [Tineo], en [Eduard] Valentí i jo, vinguts de Barcelona amb el Dr. Carles Riba i Joan Bayo. Recordaré sempre els trets del darrer sofriment a la seva cara i, a la llar de l’estança on vàrem passar unes inacabables hores, les “ombres esvalotades” del foc, com aquelles que ell havia cantat en el seu primer poema. El vàrem enterrar al matí següent en el cementiri del Brull, on el seu cos encara espera el trasllat a la seva illa, prop de la seva gent i de la mar». Abraham, X. i Rosselló Bover, P. Bartomeu Rosselló-Pòrcel: a la llum, pàg. 214.

L’enterrament del jove poeta mallorquí es va fer en la intimitat, acompanyat pel conseller de Cultura de la Generalitat, el mallorquí Antoni M. Sbert, un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya.

[27] Curiosament trobem, en el suplement del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 436, una nota necrològica en què es dóna compte de la seva mort a causa «d’un desgraciat accident automobilístic», i és que aquella malaltia era, com ja hem dit, una maledicció i una xacra social que les famílies volien amagar. Es tractava de quelcom semblant al que avui representa encara, per a algunes persones, la sida.

[28] Hem trobat una nota de la premsa vigatana en què hi ha inserit un anunci de l’Agrupación Sardanista —així, en el castellà obligat de l’època— que diu: «Nos comunica esta entidad que abre una suscripción para ayudar en lo que sea posible al compositor D. Joaquín Serra, gran amigo de nuestra Agrupación, el cual desde hace bastante tiempo se halla enfermo. Los donativos se recibirán hasta el día 30 de Agosto en los lugares que se celebren las audiciones organizadas por esta Agrupación.» Ausona, 24 de juliol de 1953.

[29] Maurici Serrahima i Bofill ens parla del seu cosí: «Tinc present, com si el veiés, el gran saló de la Casademunt —el sanatori havia estat, abans, la casa d’estiueig dels meus cosins Pons i Bofill, on jo havia passat tantes temporades—, i el veig amb els llums encesos. Hi érem asseguts amb el meu cosí Joan. A través de les grans portes amb vidres que donaven a la galeria i a contraclaror de les arcades, vèiem la claror del cel al capvespre i les muntanyes opaques, cap a la banda de Centelles.» Serrahima i Bofill, Maurici. Memòries de la guerra i de l’exili, vol. I, pàg. 247.

[30] Sobre els records de Dionisio Ridruejo, vegeu Casi unas memòrias, pàg. 180-184.

[31] Manent, Marià. El vel de Maia. Eds. Destino, 1985.

[32] «[...] las hay escritas desde el sanatorio de El Brull, en el Montseny, donde vive internado Ridruejo para recuperarse del estado de consunción física entre abril y mayo de 1939, tras haber entrado con las tropas franquistas en Barcelona el 26 de enero...» Gracia, Jordi. El valor de la disidencia, pàg. 4.

[33] Com a subtítol, la revista Destino portava la llegenda Publicado por la delegación de Prensa y Propaganda de la Jefatura Territorial de Cataluña de F. E. de las J. O. N. S. Aquest setmanari va ser fundat per catalans afiliats a la Falange. El primer número va aparèixer el 6 de març de 1937, a Burgos, dirigit per Xavier de Salas i José M. Fontana. Un altre català, Pere Pruna, també hi va col·laborar.

[34] «Hipertens des de feia anys, un dia al sanatori del Montseny fa una hemorràgia cerebral massiva i cau en coma. Avisat Cinto Reventós, puja immediatament acompanyat de Carles Pijoan, i al cap de poques hores el seu cosí més jove i col·laborador més íntim durant tants anys mor en la seva presència. Cinto Reventós comenta tristament: “Agonitzant feia la mateixa ganyota que quan feia broma.”» Reventós, Jacint, op. cit., pàg. 195.

[35] Comunicació personal del Dr. Jacint Reventós i Conti (9 de febrer de 2010).