Les nostres pintures murals romàniques I

Les nostres pintures murals(I part)

     Com deia Josep Pijoan en el llibre Les pintures murals romàniques, el descobriment d’aquestes, «com tot el de Catalunya, fou més un cas de voluntat que de coneixement».

     Va ser així, amb més voluntat que coneixement, com un senzill capellà —vicari de l’església parroquial de Sant Sadurní d’Osormort— trobà, l’any 1915, les conegudes pintures murals romàniques amagades en aquella església rural que avui podem contemplar al nostre Museu Episcopal.

     Un bon dia aquell home, que durant tota la vida va tenir una gran inquietud cultural per les coses de la nostra comarca i del país, tot endreçant andròmines i netejant el temple, s’adonà que, per sota l’arrebossat de guix sobreposat a l’absis de darrere l’altar, s’hi podia veure algun rastre de decoració acolorida.

     I vet aquí que —portat per un “entusiasme impacient i patriòtic”, com diu ell mateix— va anar traient, a poc a poc, trossos aquell morter, pensant que potser tapava quelcom que, tenint en compte anteriors troballes en esglesioles de pagès, podria tenir interès per l’art de la comarca.

Gaspar Puigneró i Bofill

     Aquell jove vicari era el vigatà mossèn Gaspar Puigneró i Bofill (1885-1967). Membre del Centre Excursionista de Vic, col·laborador i més tard secretari del canonge Collell, secretari de l’Acadèmia Balmes, publicista a la Gazeta de Vich i en altres publicacions. En els moments foscos de la dictadura del general Primo de Rivera, els personatges més espanyolistes de Vic li van fer la vida impossible a causa de la seva defensa aferrissada dels postulats del catalanisme regionalista del moment. Això el portà a ser vetat, durant tres anys, per ocupar el càrrec de director de la Casa de Caritat de Vic, bo i haver guanyat les votacions fetes pels membres de la Junta d’aquella institució benèfica. També després de la darrera guerra civil les autoritats franquistes li complicaren la vida, com a tanta altra gent, per la seva “tossuderia” en la defensa de la llengua catalana perseguida.

     Va ser l’estiu de 1915, doncs, que a Sant Sadurní d’Osormort, després de dedicar uns dies a fer caure allò que havien posat sobre l’antiga decoració romànica de l’església, van aparèixer davant els ulls d’aquell arqueòleg aficionat unes figures que envoltaven l’absis, algunes malmeses pel temps, la humitat i els degoters, i per la intervenció posterior dels enguixadors que les havien tapat matusserament, i potser per alguna relliscada de l’eina i la poca traça d’aquell improvisat capellà operari. 

Dibuixos de les pintures murals de Sant Sadurní d'Osormort

     Ens diuen les cròniques d’aquells anys que membres del Centre Excursionista de Vic, entre els quals hi havia mossèn Josep Gudiol, s’hi desplaçaren per veure la troballa i dibuixaren uns croquis d’aquelles senzilles i originals figures tant temps ocultes que representaven el Creador, Adam, Eva, el paradís terrenal, l’arbre amb la fruita prohibida i uns apòstols, entre altres elements.

     El descobridor d’aquelles pintures va voler oferir la feina feta, i el resultat corresponent, als companys de l’entitat de la qual era soci, el Centre Excursionista de Vic, que, segons ell, era una «entitat natural i autoritzada en aquest ram de conservació i descobriment de monuments en la nostra comarca», i afegia «perquè ella hi faci el que hi falta i aconsegueixi interessar als qui ho deuen fer a fi de que no es perdin sinó que restin conservades».

     Uns anys abans ja s’havien posat al descobert altres pintures murals en esglésies romàniques de la comarca, com les de Sant Martí Sescorts o les de Sant Martí del Brull.

     Sortosament, fragments de murals romànics, retaules de fusta pintats, imatges, etc., es van poder salvar de l’espoli i d’una previsible destrucció gràcies a persones i entitats preocupades per la nostra història passada, interessades per les nostres arrels més antigues i, de ben segur, animades per l’estima a aquesta terra, al seu art i a la seva cultura, i també per amor a la pàtria —sentint en el fons dels seus anhels l’enyor d’una època d’esplendor ja passada—, que, ateses les circumstàncies polítiques d’aquells anys, els servia, a més, per a fonamentar els seus ideals nacionalistes. Com deia Gaspar Puigneró, les pintures murals d’aquestes esglésies romàniques que tant sovintegen a la nostra terra durant uns quatre segles foren fetes «per la pietat i el patriotisme de nostres passats».

     Homes com Gaspar Puigneró, i tants altres, sovint amb més voluntat que coneixement, si voleu, foren els que, gràcies a l’esforç, feren possible que ara nosaltres, homes i dones del segle XXI, puguem gaudir de tots aquests tresors d’una època en què Catalunya començava a tenir un paper destacat al món conegut d’aleshores, deixant en el seu art una empremta ben definida del lloc on es creaven. El mateix Pijoan, creia que, bo i haver vingut a Catalunya pintors forans, «la sèrie de frescos catalans té una unitat indivisible. M’he trobat amb frescos catalans, arrencats i portats a Amèrica, i tot seguit he reconegut que venien de les nostres valls del Pirineu. Qualsevol una mica familiaritzat amb les nostres pintures pot reconèixer-les per la manera violenta de pintar i d’expressar els sentiments, que no es troba ni en els frescos romànics castellans ni en els francesos ni en els italians». El nostre Museu Episcopal, juntament amb el Museu d’Art de Barcelona, són mostres importantíssimes de restauració, conservació i difusió d’aquest patrimoni tan nostrat.
_________________

Publicat a El 9 Nou el 7 d'agost de 2009.