Tona, Vic i Joan Maragall
 |
| Joan Maragall |
Maragall i Pijoan venien de Tona, on el poeta de la paraula viva havia anat, amb la seva família, a prendre les aigües.
A Tona, els Maragall —marit i muller amb els fills, les minyones i alguns convidats que els visitaven, en total unes dinou persones— s’hostatjaven al segon pis de l’hotel Ristol, no massa lluny del balneari Ullastres, on, per recomanació d’algun metge, anaven a prendre les aigües.
Cada tarda Joan Maragall anava caminant fins al serrat de l’Aguilar, un turó des del qual podia contemplar la plana i aquelles muntanyes, que, com una sardana, l’envoltaven. Sobretot s’entretenia admirant els cims del Montseny. Quants records no el devien assetjar en aquell dolç badar enmig de la natura, que, orgullosa, s’alçava davant els seus ulls!
I amb el Montseny allà, davant seu, com a testimoni mut de temps pretèrits, com no pensar en les estades a la Figuera i en la seva gent, especialment en la Lola, que ja devia tenir 18 anys. Ella, que, des que va pujar a aquella casa enlairada a prop del pla de la Calma, seguia enviant-li unes cartes entranyables...
Maragall, el poeta del sentiment i l’espontaneïtat, en viure intensament la plenitud de l’instant aconsegueix, amb la seva poesia viscuda, mantenir viu en el nostre esperit el vincle indissoluble amb la naturalesa que envolta tota la nostra vida. Amb el seu cant ens fa sentir, encara avui, pregonament vius.
A la tarda, a l’hora tranquil·la i callada de la migdiada, Maragall s’asseia a escriure les seves cartes. El dia 9 de juny escrivia a Pijoan, que era a Barcelona: «Això gairebé és la felicitat. Tanta terra que es veu i tanta quietud! Del cim de Tagamanent a les muralles de Collsacabra, amb tot el Montseny al mig i la Guilleria al peu, és un gran escenari on no passen sinó nuvolades silencioses i els jocs de llum; i a davant el pla tot verd de blats i en les faldes dos poblets lluny, Seva i Taradell, que sempre hi toca el sol. I tot tan quiet. Quin repòs!»
El dia 11, Josep Pijoan li contestava que havia de marxar, per motius de feina, al Pirineu —segurament a recollir peces d’art romànic per al museu que s’està creant a Barcelona—, i li deia: «Jo vindria, però no puc. Però em tempta molt passar uns dies a la plana de Vic per tornar a sentir la llengua. Només d’escoltar me posaria bo. Ara no puc venir perquè aquest viatge allí dalt és ineludible. Realment deu ser bonic aquest poble, tan serio, tan tranquil, amb el Montseny de cara.»
Pijoan, però, devia ajornar el seu viatge al Pirineu de Lleida, ja que finalment va pujar a Tona per estar-s’hi uns dies, i tots dos van anar a Vic a visitar Torras i Bages. No era pas la primera vegada que s’acostaven a casa del bisbe, perquè el diumenge 11 de març de l’any 1906 viatjaren fins a la capital d’Osona, però aquella vegada amb algú més. La Gazeta Montanyesa donava la notícia d’aquella visita: «Diumenge passat estigueren breus hores en nostra Ciutat, dinant en el Palau Episcopal, els arquitectes D. Antoni Gaudí i D. Josep Pijoan, acompanyats del poeta i periodista D. Joan Maragall.»
El 17 de juny de 1909, dos dies abans que Maragall i Pijoan tornessin a Vic, el bisbe va enviar a Tona unes lletres al poeta: «Estimat Maragall: Ahir vingueren lo Sr. Rector de Viladrau i la Pietat Renom a demanar-me si aniria a beneir una gran Creu de pedra que estan treballant a Barcelona per a posar-la al cim del Montseny. És la creu cantada per Mossèn Cinto que estava ja arrunada. Fixarem com dia lo segon diumenge d’agost. Si la pujada no li fa por, hi queda convidat.» Pel que sembla, Maragall va declinar la invitació.
Sabut és que Maragall i el bisbe Torras i Bages van mantenir al llarg de la seva vida una amical i sovintejada correspondència.
El matí del dia 19 juny de 1909, Pijoan, Maragall i la seva dona, amb els fills més grans, agafaren el tren cap a Vic. Com que era dissabte, primer anaren tots a passejar pel mercat, que, com diu Maragall, “és cosa formosa”. Després, els dos amics van anar cap al palau episcopal. La Gazeta Montanyesa també en va fer ressò d’aquella trobada: «Han estat avui en aquesta ciutat, visitant nostre senyor bisbe i veient el Museu Episcopal l’eminent poeta català D. Joan Maragall i el distingit arquitecte D. Josep Pijoan».
En una altra carta, aquesta del mateix dia 19 de juny, Maragall deia a l’amic Antoni Roura: «No sabem res de tu, però t’esperem almenys pel dia de Sant Joan (també vindran les tietes), i que et quedaràs aquí alguns dies, perquè el dissabte dia 26 hem de portar a Vic a tots els petits, que el Bisbe els confirmarà (segons hem quedat avui que l’he visitat) i volem que tu sies padrí dels nois, així com les tietes ho seran de les noies.»
També des de Tona, Maragall, el dia 28, escrivia a Eugeni d’Ors: «De tant que li volia escriure, no li escrivia. Perquè en aquest piset de Tona estem tan apilotats els dinou que som, que és difícil posar-se en situació (fins material) de contestar una carta com la de vostè; i agafo una tauleta, la poso davant d’una finestra de cara a Montseny, rellegeixo les seves lletres. ¿Com ho diré ara en onze síl·labes que el sol fa d’or les cimes del Montseny?»
Tanmateix, Pijoan, en aquella carta datada l’11 de juny, li acabava dient a Maragall: «A mi, el gran (referint-se fill gran de Maragall) deia que em provarien molt aquestes aigües de Tona. Vegin d’estar-s’hi més dies de juliol. És una aigua milagrosa, i ara ja hi són. Tant és aquí com a Caldetes. No estaran pas més amples ni més bé, i després sempre els doldria. Pels banys de mar, amb l’agost n’hi prou.» El mes següent Joan Maragall i els seus ja són a Caldes d’Estrac (el Maresme), tal com havien fet altres estius.
Seria allà, vora el mar, tot escoltant el ritme lent de les onades i sentint la flaire salada que escampen a l’aire d’aquella blanca i tranquil·la vila marinera, que el poeta rebria les notícies dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona. Els successos que s’hi esdevingueren aquells dies xafogosos d’estiu li farien escriure els seus coneguts articles L’església cremada i La ciutat del perdó.
___________________
Fa poc s’ha constituït, a la Institució de les lletres Catalanes, l’Oficina de l’Any Maragall, per tal de coordinar les iniciatives i propostes de cara a preparar l’Any Maragall, que té com a fita commemorar, l’any 2010, els cent cinquanta anys del naixement del poeta, així com el centenari de la seva mort l’any 2011.
___________________
Publicat a El 9 Nou el 16 de març de 2009.
___________________
Publicat a El 9 Nou el 16 de març de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada